COM DIALOGUAR AMB EL PARE
Quan vull trobar, sempre et buscaré en el silenci del meu cor (santa Gemma).
"I de sobte t'has convertit en algú". Aquestes paraules de Claudel en el moment de la seva conversió podrien ser adequades per a la pregària cristiana. Sovint us pregunteu què s’ha de dir o fer durant la pregària i poseu en acció tots els recursos de la vostra persona: però tot això no expressa la profunditat de vosaltres mateixos. L’oració és abans de res una experiència de l’ésser i de la presència. Quan coneixes un amic, òbviament t’interessa el que diu, pensa o fa, però la teva veritable alegria és estar-hi, davant seu i experimentar la seva presència. Com més completa sigui la intimitat amb ell, més les paraules seran inútils o fins i tot dificultades. Qualsevol amistat que no hagi conegut aquesta experiència de silenci és incompleta i en deixa insatisfeta. Lacordaire va dir: "Feliços els dos amics que saben estimar-se prou per poder callar junts".
Al cap i a la fi, l’amistat és el llarg aprenentatge de dos éssers que es familiaritzen. Volen deixar l’anonimat de l’existència per esdevenir únic, un per l’altre: “Si em domeu, ens necessitarem. Seràs únic per a mi al món. Seré únic per a tu al món ». De sobte t’adones que l’altre s’ha convertit en algú per a tu i que la seva presència et satisfà més enllà de qualsevol expressió.
La paràbola de l’amistat us pot ajudar a entendre una mica el misteri de l’oració. Mentre no us hagi deixat seduir pel rostre de Déu, l’oració continua sent quelcom extern en vosaltres, s’imposa des de fora, però no és aquell cara a cara en què Déu s’ha convertit en algú per a vosaltres.
El camí d’oració us quedarà obert el dia en què realment experimentareu la presència de Déu. Puc descriure l’itinerari d’aquesta experiència, però al final de la descripció encara estareu al llindar del misteri. No hi podeu ser admès sinó per gràcia i sense cap mèrit per part vostra.
No es pot reduir la presència de Déu a "estar-hi", a enfrontar-se a la curiositat, les juxtaposicions, l'esclavitud o la necessitat: és una comunió, és a dir, una sortida de tu cap a l'altre. Un compartir, una "Pasqua", un passatge de dos "jo", en el fons d'un "nosaltres", que és alhora regal i benvinguda.
La presència a Déu suposa, per tant, una mort per a tu mateix, en la pretensió que t’impulsa sense descans a posar les mans sobre la gent del teu entorn, per apropiar-te’n. Accedir a la veritable presència de Déu suposa una bretxa en tu mateix, és obrir una finestra a Déu, de la qual la mirada és l’expressió més significativa. I sabeu bé que, en Déu, mirar és estimar (Sant Joan de la Creu, Càntic espiritual, 33,4). En l’oració, deixeu-vos seduir per aquesta presència, ja que vareu ser "elegits per ser sants i irreprotxables a la seva vista enamorats" (Ef 1: 4). Tant si n’és conscient com si no, aquesta vida en presència de Déu és real, és de l’ordre de la fe. és una existència mútua, un amor mutu cara a cara. Les paraules es tornen cada vegada més rares: de què serveix recordar a Déu allò que ell ja sap, si et veu interiorment i t’estima? L’oració és viure intensament aquesta presència i no pensar-la ni imaginar-la. Quan ho cregui oportú, el Senyor us farà experimentar més enllà de cada paraula, i tot el que pugueu dir o escriure sobre ella semblarà insignificant o ridícul.
Tot diàleg amb Déu pressuposa aquest escenari de presència en el fons. Com que us heu establert profundament en aquest cara a cara on mireu Déu als ulls, podeu fer servir qualsevol altre registre en la pregària: si està d’acord amb aquesta nota principal i fonamental, realment esteu en la pregària. Però també podeu albirar aquesta presència a Déu amb tres perspectives diferents, que us fan penetrar cada cop més en la profunditat d’aquesta realitat. Estar present a Déu és estar davant d’ell, amb ell i en ell. Sabeu bé que en Déu no hi ha ni fora ni dins, sinó que només hi ha un que sempre està en acte; des del punt de vista humà, aquesta actitud es pot veure des de diversos angles. No oblideu mai que si podeu dialogar amb Déu és perquè volia dialogar amb vosaltres. La triple actitud de l’home correspon, doncs, a un triple rostre de Déu a la Bíblia: el Déu del diàleg és el Sant, l’amic i l’hoste. (Jean Lafrance)