Què diu la Bíblia sobre el dejuni

La quaresma i el dejuni semblen unir-se de manera natural en algunes esglésies cristianes, mentre que d’altres consideren que aquesta forma d’abnegació és una qüestió personal i privada.

És fàcil trobar exemples de dejuni tant a l’Antic com al Nou Testament. A l’època de l’Antic Testament, el dejuni expressava dolor. Des del Nou Testament, el dejuni ha adquirit un significat diferent com a forma de centrar-se en Déu i l’oració.

Un d'aquests focus va ser la intenció de Jesucrist durant els seus quaranta dies de dejuni al desert (Mateu 40: 4-1). En preparació per al seu ministeri públic, Jesús va intensificar la seva oració amb el dejuni.

Avui moltes esglésies cristianes associen la Quaresma amb els 40 dies de Moisès a la muntanya amb Déu, el viatge de 40 anys dels israelites al desert i el període de dejuni i temptació de Crist durant 40 dies. La Quaresma és un període d’autoexamen i penitència en la preparació de la Setmana Santa.

El dejuni de la quaresma a l’Església catòlica
L’església catòlica romana té una llarga tradició de dejuni per la Quaresma. A diferència de la majoria d’altres esglésies cristianes, l’Església catòlica té unes regles específiques per als seus membres sobre el dejuni de Quaresma.

No només els catòlics juguen el dimecres de cendra i el divendres sant, sinó que també s’abstenen de la carn en aquells dies i tots els divendres durant la Quaresma. El dejuni, però, no significa una negació completa dels aliments.

Els dies de dejuni, els catòlics poden menjar un àpat complet i dos menors menors que, junts, no constitueixen un dinar complet. Els nens petits, les persones grans i les persones amb la salut de la qual es veuria compromesa estan exemptes de les normes de dejuni.

El dejuni s’associa amb l’oració i l’almoina com a disciplines espirituals per eliminar l’afecció d’una persona del món i centrar-lo en Déu i en el sacrifici de Crist a la creu.

El dejuni de la quaresma a l’Església ortodoxa oriental
L’Església ortodoxa oriental imposa les normes més estrictes per al dejuni de Quaresma. La carn i altres productes animals estan prohibits la setmana anterior a la Quaresma. La segona setmana de la Quaresma, només es mengen dos menjars complets el dimecres i el divendres, tot i que molts laics no respecten les normes completes. Els dies laborables durant la Quaresma es demana als membres que evitin carn, productes carnis, peixos, ous, productes lactis, vi i oli. El divendres sant, es demana als membres que no mengin en absolut.

Quaresma i dejuni a les esglésies protestants
La majoria de les esglésies protestants no tenen regulacions sobre el dejuni i la quaresma. Durant la Reforma, moltes pràctiques que podrien haver estat considerades "obres" van ser eliminades pels reformadors Martin Luther i John Calvin, per no confondre els creients als quals se'ls va ensenyar la salvació només per gràcia.

A l’Església Episcopal, es recomana als membres que dejuniïn el dimecres de cendra i el divendres sant. El dejuni també s’ha de combinar amb l’oració i l’almoina.

L’Església presbiteriana fa dejuni voluntari. El seu propòsit és desenvolupar l’addicció a Déu, preparar el creient per afrontar la temptació i buscar la saviesa i l’orientació de Déu.

L’Església metodista no té directrius oficials sobre el dejuni, però ho fomenta com a qüestió privada. John Wesley, un dels fundadors del metodisme, dejunava dues vegades a la setmana. Durant la Quaresma també es fomenta dejuni o abstenció d’activitats com mirar la televisió, menjar aliments favorits o aficions.

L’Església Baptista fomenta el dejuni com una manera d’apropar-se a Déu, però la considera una qüestió privada i no té dies fixos en què els membres han de dejunar.

Les assemblees de Déu consideren el dejuni una pràctica important, però purament voluntària i privada. L’església assenyala que no produeix mèrits ni favor de Déu, sinó que és una manera d’augmentar la concentració i obtenir l’autocontrol.

L'església luterana fomenta el dejuni, però no requereix que els seus membres dejunin durant la Quaresma. La confessió d’Augsburg estableix:

"No condemnem el dejuni en si mateix, sinó les tradicions que prescriuen certs dies i certes carns, amb el perill de la consciència, com si aquest treball fos un servei necessari".