Què pensava Jesús de la immigració?

Els que acullen al foraster entren en vida eterna.

Qualsevol que s’imagini que Jesús no té cap interès en el debat sobre el nostre tractament de l’estrany a les nostres fronteres ha d’assistir a estudis bíblics posteriors. Una de les seves paràboles més estimades es refereix a un bon samarità: poc desitjat en territori israelita perquè no era "un d'ells", un descendent de trasplantaments menyspreats que no pertanyien. El samarità només mostra compassió per un israelita ferit que, si hagués estat en plena força, hagués pogut maleir-lo. Jesús pronuncia el samarità com un veritable veí.

El respecte per l’evangeli per a l’estrany és visible molt abans. La història de l’Evangeli de Mateu comença quan una tropa de nois de fora de la ciutat venera un rei acabat de néixer mentre les autoritats locals intenten matar-lo. Des del començament del seu ministeri, Jesús guareix i ensenya a les persones que li arriben des de la Decàpolis, deu ciutats que inclouen nou a la banda equivocada de la frontera. Els sirians van confiar ràpidament en ell. Una dona sirenofènica amb una filla malalta es baralla amb Jesús tant per cura com per admiració.

En el seu primer i únic ensenyament a Natzaret, Jesús reflecteix com la profecia sovint troba llar entre desconeguts com la vídua de Zarefat i Naaman el sirià. La mateixa bona paraula, publicada localment, és escopida. Com si fos el moment adequat, els ciutadans de Natzaret fugen de la ciutat. Mentrestant, una samaritana en un pou es converteix en un apòstol evangèlic d’èxit. Més tard, a la crucifixió, un centurió romà és el primer a declarar in situ: "En veritat aquest home era el Fill de Déu!" (Mat. 27:54).

Un altre centurió, no només un desconegut, sinó un enemic, busca la curació del seu servent i mostra tanta confiança en l'autoritat de Jesús que Jesús declara: “De veritat, a Israel ningú he trobat tal fe. Us dic que molts vindran d’orient i d’oest i menjaran amb Abraham, Isaac i Jacob al regne del cel ”(Mateu 8: 10-11). Jesús exorcitza els dimonis de Gadarene i cura els leprosos samaritans amb la mateixa immediatesa que els malalts de malalties similars.

El punt de fons: la compassió divina no es limita a una nació o a una afiliació religiosa. De la mateixa manera que Jesús no limitarà la definició de família a les relacions de sang, tampoc no traçarà una línia entre el seu amor i aquells que ho necessitin, sense importar qui siguin.

A la paràbola del judici de les nacions, Jesús mai no pregunta: "D'on vens?", Sinó només "Què has fet?" Els que donen la benvinguda al desconegut es troben entre els que entren a la vida eterna.

El mateix Jesús que rep l’estrany amb la mateixa benvinguda i compassió que els seus conciutadans també desperta d’aquests desconeguts una demostració encara més fervent de confiança en la seva paraula. Descendent d’una llarga filera d’immigrants i refugiats –des d’Adam i Eva passant per Abraham, Moisès, fins a Maria i Josep obligats a fugir a Egipte–, Jesús va convertir l’hospitalitat en l’estrany en un pilar del seu ensenyament i ministeri.