Què significa l’informe McCarrick per a l’església

Fa dos anys, el papa Francesc va demanar un relat complet de com Theodore McCarrick va ser capaç de pujar a les files de l’església i va prometre fer-se públic amb l’informe. Algunes persones no creien que aquesta relació veiés mai la llum del dia. Altres el temien.

El 10 de novembre, el papa Francesc va complir la seva paraula. L’informe no té precedents, es llegeix com cap altre document del Vaticà que recordi. No es vesteix amb paraules denses de l’església ni amb referències vagues a malifetes. De vegades és gràfic i sempre revelador. En general, és un retrat devastador de l’engany personal i la ceguesa institucional, les oportunitats perdudes i la fe trencada.

Per a aquells de nosaltres que tenim experiència amb documents del Vaticà i investigacions del Vaticà, l’informe és increïble en els seus esforços per ser transparent. Amb 449 pàgines, l’informe és exhaustiu i de vegades esgotador. No només es van realitzar més de 90 entrevistes, sinó que extenses citacions de la correspondència i documents rellevants del Vaticà revelen l'intercanvi intern mutu entre individus i oficines.

Hi ha herois que es poden trobar, fins i tot en la inquietant història de com McCarrick va augmentar de rang malgrat els constants rumors que compartia el seu llit amb seminaristes i sacerdots. El cardenal John J. O'Connor, per exemple. No només va expressar les seves preocupacions, sinó que ho va fer per escrit, intentant frenar l’ascens de McCarrick a la seu dels cardenals de Nova York.

Encara més valents van ser les víctimes supervivents que van intentar parlar, la mare que va intentar protegir els seus fills, els consellers que van advertir de les acusacions que sentien.

Malauradament, la impressió duradora és que aquells que volien plantejar preocupacions no van ser escoltats i els rumors van ser ignorats en lloc d’investigar-los a fons.

Com moltes organitzacions grans i poc eficients, l’església és una sèrie de sitges, que inhibeixen la comunicació i la col·laboració estretes. A més, com les grans organitzacions, és intrínsecament prudent i autoprotector. Afegiu-hi la deferència que es dóna al rang i a la jerarquia, i és massa fàcil veure com era per defecte explicar, ignorar o amagar.

Encara hi ha elements que m’agradaria que s’exploressin més. Un és el camí dels diners. Tot i que l'informe afirma que McCarrick no va acceptar el seu nomenament a Washington, deixa clar que era un prolífic recaptador de fons i que era apreciat com a tal. Ha difós la seva generositat en forma de regals a molts funcionaris de l’església que, retrospectivament, plantegen preocupacions ètiques. Sembla necessària una comprovació dels diners.

Igualment inquietant és que hi hagués molts seminaristes i sacerdots a les diòcesis on va servir McCarrick, que coneixien de primera mà el que havia passat a la seva casa de platja perquè ells també hi eren. Què va passar amb aquells homes? Van callar? Si és així, què ens diu de la cultura que encara pot romandre?

La lliçó més important pot ser simplement aquesta: si veieu alguna cosa, digueu alguna cosa. La por a les represàlies, la por a ser ignorada, la por a l’autoritat ja no poden governar els laics ni els clergues. També s’ha de prestar atenció a les acusacions anònimes.

Al mateix temps, una acusació no és una sentència. La vocació d’un home no pot ser arruïnada per una veu. La justícia exigeix ​​que no es condemnin simplement per acusació, sinó que també exigeix ​​que no s’ignorin les acusacions.

El pecat d’abús, el d’ocultar-lo o ignorar-lo no desapareixerà amb aquesta relació. El papa Francesc, que ell mateix no ha complert els seus propis estàndards en llocs com Xile, coneix el repte. Ha de continuar impulsant la rendició de comptes i la transparència sense por ni favor, i tant els laics com els clergues han de continuar impulsant la reforma i la renovació.