Què passa quan morim?
La mort és el naixement de la vida eterna, però no tothom tindrà el mateix destí. Hi haurà un dia de càlcul, el judici particular, per a cada persona en el moment de la mort. Aquells que es troben en Crist gaudiran d’una existència celestial. Tot i això, hi ha una altra possibilitat a la qual al·ludeix sant Francesc en la seva pregària poètica: "Ai dels qui moren en pecat mortal!"
El Catecisme ensenya: "Tot home rep el seu càstig etern en l'ànima immortal en el moment mateix de la seva mort, en un judici particular que retorna la seva vida a Crist: ja sigui l'entrada a la benedicció del cel, mitjançant una purificació o immediatament, o condemnació immediata i eterna ”(CCC 1022).
La condemnació eterna serà el destí d’alguns el dia del judici. Quants experimentaran aquest destí? No ho sabem, però sabem que hi ha un infern. Certament, hi ha àngels caiguts i les Escriptures ens diuen que aquells que fracassen en la prova de l’amor també estan condemnats a l’infern. "Se n'aniran en un càstig etern" (Mateu 25:46). Sens dubte, aquest pensament ens hauria de donar un descans!
La gràcia de Déu ens és donada; La seva porta és oberta; Té el braç estès. El que cal és la nostra resposta. El cel es nega a aquells que moren en estat de pecat mortal. No podem jutjar el destí dels individus (misericordiosament, això està reservat a Déu), però l’Església ensenya clarament:
“Triar deliberadament, és a dir, conèixer-lo i desitjar-ho, una cosa greument contrària a la llei divina i al fi final de l’home és cometre un pecat mortal. Això destrueix en nosaltres la caritat sense la qual la felicitat eterna és impossible. Impenitent, porta la mort eterna. (CCC 1874)
Aquesta "mort eterna" és el que Sant Francesc anomena "segona mort" al seu Canticle del sol. Els condemnats estan eternament desproveïts de la relació amb Déu que Ell pretenia per a ells. En última instància, les opcions són senzilles. El cel és estar amb Déu. L’infern és l’absència total de Déu. Aquells que rebutgen el Totpoderós trien lliurement tots els horrors de l’infern.
Aquest és un pensament inquietant; no obstant això, no ens ha de portar a una por debilitant. Hem d’esforçar-nos per experimentar plenament les conseqüències del nostre bateig, una decisió diària de la nostra voluntat, alhora que sabem que en última instància confiem en la misericòrdia de Déu.
És possible que us hàgiu adonat que la cita del Catecisme que parla de l’entrada a la felicitat del cel afirma que pot passar “per purificació o immediatament” (CCC 1022). Algunes persones estaran preparades per anar directament al cel quan morin. Igual que amb els destinats a l'infern, no tenim cap indicació de quants prendran el camí directe a la glòria. No obstant això, és segur dir que molts de nosaltres haurem de patir una nova purificació després de la mort abans de poder plantar-nos davant d’un Déu santíssim. Això es deu al fet que “tot pecat, fins i tot venial, implica un apego malsà a les criatures, que s’ha de purificar aquí a la terra o després de la mort a l’estat anomenat Purgatori. Aquesta purificació s’allibera del que s’anomena el "càstig temporal" del pecat "(CCC 1472).
En primer lloc, és important tenir en compte que el purgatori és per a aquells que han mort en estat de gràcia. En morir, el destí d’una persona queda segellat. O està destinat al cel o a l’infern. El purgatori no és una opció per als condemnats. No obstant això, és un acord misericordiós per a aquells que necessiten una purificació addicional abans de la vida celestial.
El purgatori no és un lloc, sinó més aviat un procés. S'ha explicat de diverses maneres. De vegades s’ha anomenat el foc que crema les escòries de les nostres vides fins que només queda l’or pur de la santedat. Altres ho comparen amb un procés on deixem anar tot allò que hem tingut tant a la terra per poder rebre el gran do del cel amb les mans obertes i buides.
Independentment de la imatge que fem servir, la realitat és la mateixa. El purgatori és un procés de purificació que acaba en plena admissió a la relació celestial amb Déu.