Devoció a Déu: salvar l’ànima de la pols!

Els nostres germans estan coberts de pols, els germans i els carros de pols es donen al servei de la nostra ànima. No deixeu que la nostra ànima s’enfonsi a la pols! Per no quedar atrapat a la pols! Que l’espurna viva no s’apagui a la tomba per la pols! Hi ha un camp molt vast de pols terrenal, que ens atrau cap a si mateix, però encara és més vast l’àmbit espiritual incommensurable, que anomena la nostra ànima com a parent.

 De fet, per a la pols de la carn som com la terra, però per a l’ànima som com el cel. Som colons en barraques temporals, som soldats passant per tendes de campanya. Senyor, salva’m de la pols! Així és com prega el rei penedit, que primer va sucumbir a la pols, fins que va veure que la pols l’arrossegava a l’abisme de la ruïna. La pols és el cos humà amb les seves fantasies: la pols també és tota gent malvada que lluita contra els justos: la pols també és dimoni amb els seus horrors.

 Que Déu ens salvi de tota aquesta pols. Ell sol ho pot fer. I intentem, en primer lloc, veure l’enemic en nosaltres mateixos, l’enemic, que també atrau altres enemics. La desgràcia més gran per al pecador és que és un aliat dels seus enemics contra si mateix, inconscientment i a contracor. I el just ha enfortit bé la seva ànima en Déu i en el regne de Déu, i no té por.

Primer no té por d’ell mateix i després no té por d’altres enemics. No té por perquè no és un aliat ni un enemic de la seva ànima. A partir d’aquí, ni els humans ni els dimonis no poden fer-li res. Déu és el seu aliat i els àngels de Déu són els seus protectors: què li pot fer un home, què li pot fer un dimoni, què li pot fer la pols? I el just ha enfortit bé la seva ànima en Déu i en el regne de Déu, i no té por.