Devoció a Maria: història de la pregària de salutació

HISTORYRIA DE LA "PREGA DE SALUD"

Una pastora de Baviera el 20/06/1646 pasturava amb el seu ramat.

Hi havia una imatge de la Madonna davant de la qual la nena havia promès que recitaria nou rosaris cada dia.

Hi havia una gran calor sobre aquella regió i el bestiar no li permetia temps per resar. La nostra benvolguda Senyora va aparèixer llavors i li va prometre ensenyar-li una oració que tindria el mateix valor que la recitació de nou rosaris.

Se li va donar la tasca d’ensenyar a la dama als altres.

La pastora, però, va mantenir la pregària i el missatge fins a la seva mort. La seva ànima, després de la mort, no va poder tenir pau; Déu li va donar la gràcia de manifestar-se i va dir que no trobaria la pau si no revelava aquesta oració als homes, ja que la seva ànima estava errant.

Així aconseguí la pau eterna.
A continuació, l’informem recordant que, recitat tres vegades després d’un rosari, correspon al compromís equivalent de nou rosaris:

"ORACIÓ DE SALUTACIÓ"

(es repeteix tres vegades després del rosari)

Déu us saluda, Maria. Déu us saluda, Maria. Déu us saluda, Maria.
O Maria, us saludo 33.000 (trenta-tres mil) vegades,
com us va saludar l’arcàngel Sant Gabriel.
És un goig pel vostre cor i també pel meu cor que l’arcàngel us portés la salutació de Crist.
Ave, o Maria ...

Meditació avui dijous

L'infern.
1. L’infern és un lloc destinat per la Justícia divina a castigar amb tortures eternes a aquells que moren en pecat mortal. El primer càstig que pateixen els condemnats a l'infern és el càstig dels sentits, que són turmentats per un foc que crema horriblement sense disminuir mai. Foc als ulls, foc a la boca, foc a cada part. Cada sentit pateix el seu propi dolor. Els ulls estan encegats pel fum i la foscor, aterrits per la vista dels dimonis i dels altres condemnats. Les orelles, de dia i de nit, només senten crits, plors i blasfèmies contínues. L’olor pateix extremadament la pudor d’aquest sofre i betum ardent que s’ofega. La boca està turmentada per una set molt ardent i la fam canina: Et famem patiéntur ut canes. Els rics Immersions enmig d’aquests turments van alçar la mirada cap al cel i van demanar una petita gota d’aigua per la màxima gràcia, per temperar la calor de la seva llengua i fins i tot se li va negar una gota d’aigua. D’aquí aquells desgraciats, cremats de set, devorats per la fam, turmentats pel foc, el plor, el crit i la desesperació. Ai, dimonis, que infeliços són els que cauen a les teves profunditats! Què dius, fill meu? si haguessis de morir ara mateix, on aniries? Si ara no podeu aguantar un dit sobre la flama d’una espelma, si no podeu patir ni una espurna de foc a la mà sense cridar, llavors com podeu aguantar aquestes flames per tota l’eternitat?

2. Penseu també, fill meu, en el remordiment que sentirà la consciència dels condemnats. Patiran l'infern en la memòria, en l'intel·lecte; al testament. Recordaran contínuament per què es van perdre, és a dir, per voler donar sortida a alguna passió: aquest record és aquell cuc que no mor mai: Vermis eorum non moritur. Recordaran el temps que Déu els va donar per salvar-se de la perdició, els bons exemples dels seus companys, els propòsits fets i no complerts. Tornaran a pensar en els sermons que van escoltar, les advertències del confessor, les bones inspiracions que van tenir per deixar el pecat i, veient que no hi ha més remei, llançaran crits desesperats. La voluntat no tindrà mai res del que vol, al contrari, patirà tots els mals. Finalment, l’intel·lecte coneixerà el gran bé que ha perdut. L’ànima separada del cos, presentant-se davant el tribunal diví, albira la bellesa de Déu, coneix tota la seva bondat, gairebé contempla per un instant l’esplendor del paradís, potser fins i tot escolta els dolços cants dels àngels i dels sants. Quin dolor, veient que tot s’ha perdut per sempre! Qui pot resistir mai aquests turments?

3. Fill meu, a qui ara no li interessa perdre el teu Déu i el Cel, coneixeràs la teva ceguesa quan veuràs tants dels teus companys més ignorants i més pobres que triomfes i t’alegraràs del regne del cel i seran maleïts per Déu, seràs expulsat, lluny d’aquella pàtria beneïda, del gaudi d’ell, de la companyia de la Santíssima Verge i dels Sants. Vinga doncs, fes penitència; no espereu fins que no hi hagi més temps: doneu-vos a Déu. Qui sap que aquesta no és l'última trucada i que si no hi corresponeu, Déu no us abandonarà i no us deixarà caure en els eterns turments! Deh! Jesús meu, allibera’m de l’infern! A poenis inférni allibera'm, Domine!