Devoció als sagraments: per què confessar? pecat una realitat poc entesa

En els nostres temps, hi ha la desafecció dels cristians cap a la confessió. És un dels signes de la crisi de fe que estan passant molts. Passem d’una compactitat religiosa del passat a una adhesió religiosa més personal, conscient i convençuda.

Per explicar aquesta desafecció cap a la confessió no n'hi ha prou amb portar el fet del procés general de descristianització de la nostra societat. Cal identificar causes més particulars i específiques.

La nostra confessió sol referir-se a una llista mecànica de pecats que posen de relleu només la superfície de l’experiència moral de la persona i no arriben al més profund de l’ànima.

Els pecats confessats són sempre els mateixos, es repeteixen amb una monotonia exasperant al llarg de la vida. I així ja no podeu veure la utilitat i la serietat d’una celebració sacramental que s’ha convertit en monòtona i molesta. Els sacerdots mateixos de vegades semblen dubtar de l’eficàcia pràctica del seu ministeri en la confessió i desert d’aquest treball monòton i ardu. La mala qualitat de la nostra pràctica té el seu pes en la desafecció cap a la confessió. Però, a la base de tot, hi ha sovint una cosa encara més negativa: un coneixement inadequat o equivocat de la realitat de la reconciliació cristiana i un malentès sobre la veritable realitat del pecat i la conversió, considerada a la llum de la fe.

Aquesta incomprensió es deu en gran mesura al fet que molts fidels tenen només uns quants records de catequesi infantil, necessàriament parcials i simplificats, que a més es transmet en un llenguatge que ja no és el de la nostra cultura.

El sagrament de la reconciliació és en si mateix una de les experiències més difícils i provocadores de la vida de fe. Per això s’ha de presentar bé per entendre-ho bé.

Concepcions inadequades del pecat

Es diu que ja no tenim sentit del pecat, i en part és cert. Ja no hi ha un sentit del pecat en la mesura que no hi ha cap sentit de Déu, però fins i tot més amunt, ja no hi ha un sentit del pecat perquè no hi ha prou sentit de la responsabilitat.

La nostra cultura tendeix a ocultar als individus els vincles de solidaritat que uneixen les seves bones i males eleccions al seu propi destí i al dels altres. Les ideologies polítiques acostumen a convèncer individus i grups que sempre és culpa d’altres. Cada vegada es promet més i no es té el coratge d’apel·lar a la responsabilitat dels individus envers el bé general. En una cultura de la no responsabilitat, la concepció predominantment legalista del pecat, que ens transmet la catequesi del passat, perd tot el sentit i acaba caient. En la concepció legalista, el pecat és considerat essencialment com a desobediència a la llei de Déu, per tant com una negativa a sotmetre-se al seu domini. En un món com el nostre en què la llibertat s’exalta, l’obediència ja no es considera una virtut i per tant la desobediència no es considera dolenta, sinó una forma d’emancipació que fa que l’home sigui lliure i restableixi la seva dignitat.

En la concepció legalista del pecat, la violació del comandament diví ofensa a Déu i ens crea un deute: el deute dels qui ofenen a un altre i li deuen una indemnització, o dels que han comès un delicte i han de ser castigats. La justícia exigiria a l’home que pagui tot el seu deute i que expiressi la seva culpa. Però Crist ja ha pagat per tothom. N’hi ha prou de penedir-se i reconèixer el propi deute perquè es perdoni.

Al costat d’aquesta concepció legalista del pecat n’hi ha una altra, també inadequada, que anomenem fatalista. El pecat es reduiria a la bretxa inevitable que existeix i existirà sempre entre les exigències de la santedat de Déu i els límits insuperables de l’home, que d’aquesta manera es troba en una situació irremeiable pel que fa al pla de Déu.

Com que aquesta situació és insuperable, és una oportunitat per a Déu de revelar tota la seva misericòrdia. Segons aquesta concepció del pecat, Déu no prendria en consideració els pecats de l’home, sinó que simplement eliminaria la misèria incurable de l’home de la seva mirada. L’home només hauria de confiar-se cegament a aquesta misericòrdia sense preocupar-se massa dels seus pecats, perquè Déu el salva, malgrat que segueix sent pecador.

Aquesta concepció del pecat no és l’autèntica visió cristiana de la realitat del pecat. Si el pecat fos una cosa tan negligible, no seria possible comprendre per què Crist va morir a la creu per salvar-nos del pecat.

El pecat és desobediència a Déu, preocupa Déu i afecta Déu, però per comprendre la terrible gravetat del pecat, l’home ha de començar a considerar la seva realitat des del seu costat humà, adonant-se que el pecat és el mal de l’home.

El pecat és el mal de l’home

Abans de ser una desobediència i una ofensa a Déu, el pecat és el mal de l’home, és un fracàs, una destrucció del que fa de l’home l’home. El pecat és una realitat misteriosa que afecta tràgicament l’home. La terribilitat del pecat és difícil d’entendre: és visible només a la llum de la fe i de la paraula de Déu, però alguna cosa de la seva terribilitat ja apareix també a la mirada humana, si tenim en compte els efectes devastadors que produeix en el món de home. Només cal pensar en totes les guerres i els odis que han fet sang al món, tota l’esclavitud del vici, l’estupidesa i la irracionalitat personal i col·lectiva que han provocat tants patiments coneguts i desconeguts. La història de l’home és un escorxador!

Totes aquestes formes de fracàs, de tragèdia, de patiment, d’alguna manera sorgeixen del pecat i van lligades al pecat. Per tant, és possible descobrir una connexió real entre l'egoisme, la covardia, la inèrcia i l'avarícia de l'home i aquests mals individuals i col·lectius que són la manifestació inequívoca del pecat.

La primera tasca del cristià és adquirir un sentit de responsabilitat per ell mateix, descobrint el vincle que uneix les seves eleccions lliures de l’home amb els mals del món. I això és perquè el pecat es concreta en la realitat de la meva vida i en la realitat del món.

Es concreta en la psicologia de l’home, es converteix en el conjunt dels seus mals hàbits, les seves tendències pecaminoses, els seus desitjos destructius, que es fan cada cop més forts després del pecat.

Però també pren forma en les estructures de la societat, fent-les injustes i opressores; pren forma als mitjans de comunicació, convertint-lo en un instrument de mentides i desordre moral; pren forma en els comportaments negatius de pares, educadors ... que amb ensenyaments equivocats i mals exemples introdueixen elements de deformació i desordre moral a les ànimes dels nens i dels alumnes, dipositant-hi una llavor del mal que continuarà germinant al llarg de la vida i potser es transmetrà als altres.

El mal produït pel pecat s’escapa de les mans i provoca una espiral de desordre, destrucció i sofriment, que s’estén molt més enllà del que pensàvem i volíem. Si estiguéssim més acostumats a reflexionar sobre les conseqüències del bé i del mal que les nostres decisions produiran en nosaltres i en els altres, seríem molt més responsables. Si, per exemple, el buròcrata, el polític, el metge ... pogués veure el patiment que provoquen a tanta gent amb el seu absentisme, la seva corrupció, el seu egoisme individual i grupal, sentirien el pes de aquestes actituds que potser no senten gens. Per tant, el que ens falta és la consciència de responsabilitat, que ens permetria veure en primer lloc la negativitat humana del pecat, la seva càrrega de sofriment i destrucció.

El pecat és el mal de Déu

No hem d’oblidar que el pecat és també el mal de Déu precisament perquè és el mal de l’home. Déu és tocat pel mal de l’home, perquè vol el bé de l’home.

Quan parlem de la llei de Déu, no hem de pensar en una sèrie de comandaments arbitraris amb els quals afirma el seu domini, sinó en una sèrie d’indicacions de senyalització en el camí de la nostra realització humana. Els manaments de Déu no expressen tant el seu domini com la seva preocupació. Dins de cada manament de Déu hi ha escrit aquest manament: Convertiu-vos en vosaltres mateixos. Adonar-se de les possibilitats de vida que t’he donat. No vull res per a tu, sinó la teva plenitud de vida i felicitat.

Aquesta plenitud de vida i felicitat només es realitza en l'amor de Déu i dels seus germans. Ara el pecat és la negativa a estimar i ser estimat. Perquè Déu és ferit pel pecat de l'home, perquè el pecat fa mal a l'home que estima. Està ferit en el seu amor, no en el seu honor.

Però el pecat afecta Déu no només perquè decepciona el seu amor. Déu vol teixir amb l’home una relació personal d’amor i de vida que és tot per a l’home: veritable plenitud d’existència i alegria. En canvi, el pecat és un rebuig a aquesta comunió vital. L’home, estimat lliurement per Déu, es nega a estimar filialment el Pare que l’ha estimat tant com a donar-li el seu únic Fill (Jn 3,16:XNUMX).

Aquesta és la realitat més profunda i misteriosa del pecat, que només es pot entendre a la llum de la fe. Aquest rebuig és l’ànima del pecat en oposició al cos del pecat constituït per la destrucció observable de la humanitat que produeix. El pecat és un mal que sorgeix de la llibertat humana i s’expressa en un no lliure a l’amor de Déu, aquest no (pecat mortal) separa l’home de Déu que és la font de la vida i de la felicitat. És per naturalesa quelcom definitiu i irreparable. Només Déu pot tornar a connectar les relacions de vida i omplir l’abisme que el pecat ha excavat entre l’home i ell. I quan es produeix la reconciliació, no es tracta d’un ajustament general de les relacions: és un acte d’amor encara més gran, més generós i lliure que el que Déu ens ha creat. La reconciliació és un nou naixement que ens converteix en noves criatures.