Devoció de fer avui el primer divendres del mes

En les famoses revelacions de Paray le Monial, el Senyor va demanar a Santa Margarida Maria Alacoque que el coneixement i l’amor del seu Cor s’estenguessin per tot el món, com una flama divina, per fer revifar la caritat que languidecí al cor de molts.

Una vegada que el Senyor, mostrant el seu Cor i queixant-se de les ingratituds dels homes, li va demanar que assistís a la Santa Comunió en reparació, sobretot el primer divendres de cada mes.

Esperit d’amor i de reparació, aquesta és l’ànima d’aquesta comunió mensual: d’amor que pretén retransmetre l’amor inefable del cor diví cap a nosaltres; de reparació per la fredor, les ingratituds, el menyspreu amb què els homes repagen tant d’amor.

Moltes ànimes abracen aquesta pràctica de la Santa Comunió el primer divendres del mes a causa del fet que, entre les promeses que Jesús va fer a Santa Margarida Maria, hi ha la que va assegurar la penitència final (és a dir, la salvació de l’ànima) a qui durant nou mesos consecutius, el primer divendres, se li havia unit a la santa comunió.

Però, no seria molt millor decidir la Santa Comunió els primers divendres de tots els mesos de la nostra existència?

Tots sabem que, al costat de grups d’ànimes ferventes que han entès el tresor amagat a la Santa Comunió setmanal, i, millor encara, en el dia a dia, hi ha un nombre infinit de persones que rarament recorden durant l’any o només per Setmana Santa, que hi ha un pa de vida, fins i tot per a les seves ànimes; sense tenir en compte aquells que ni tan sols són a Setmana Santa que senten la necessitat d’una alimentació celestial.

La Santa Comunió mensual constitueix una bona freqüència per a la participació dels misteris divins. L’avantatge i el gust que l’ànima se’n treuen, potser induiran suaument a disminuir la distància entre un encontre i l’altre amb el Mestre diví, fins i tot fins a la Comunió diària, segons el desig més viu del Senyor i de la Santa Església.

Però aquesta reunió mensual ha d’anar precedida, acompanyada i seguida de tanta sinceritat de disposicions que l’ànima veritablement surt refrescada.

El signe més cert del fruit obtingut serà l’observació de la millora progressiva de la nostra conducta, és a dir, de la major semblança del nostre cor amb el Cor de Jesús, mitjançant l’observança fidel i amorosa dels deu manaments.

"Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna" (Jn 6,54:XNUMX)

Què és la Gran Promesa?

És una promesa extraordinària i molt especial del Sagrat Cor de Jesús amb la qual ens assegura la gràcia de la mort més important en la gràcia de Déu, d’aquí la salvació eterna.

Aquí teniu les paraules precises amb les quals Jesús va manifestar la Gran Promesa a Santa Margarida Maria Alacoque:

«EL PROMISSO, A L’EXCÉS DE LA MEMISERIA MISE DEL MEU COR, QUE EL MEU AMOR DE LA SEMPRE DONARÀ LA GRÀCIA DE LA PENITÈNCIA FINAL A TOTS ELS QUE COMUNICIN EL PRIMER DIVENDRES DEL MES PER ALS NOVES MESOS A SEGUIR. NO MURIRÀ EN LA MEVA DISCRETIÓ, O SENSE RECOLLIR ELS SACRAMENTS SANT, I EN ELS ÚLTIMS MOMENTS EL MEU COR ELS DONARÀ UN ASIL SEGUR ».

La promesa

Què promet Jesús? Promet la coincidència de l’últim moment de la vida terrenal amb l’estat de gràcia, pel qual un es salva eternament al Paradís. Jesús explica la seva promesa amb les paraules: "no moriran en la meva desgràcia, ni sense haver rebut els Sants Sagraments, i en aquests últims moments el meu Cor serà un refugi segur per a ells".
Les paraules "ni sense haver rebut els Sants Sagraments" són una seguretat contra la mort sobtada? És a dir, qui s’ha fet bé els primers primers divendres segur que no morirà sense haver de confessar abans, després d’haver rebut el Viaticum i la unció dels malalts?
Importants teòlegs, comentaristes de la Gran Promesa, responen que això no es promet de forma absoluta, ja que:
1) qui, en el moment de la mort, ja es troba en la gràcia de Déu, per ell mateix no necessita els sagraments per salvar-se eternament;
2) que, en els darrers moments de la seva vida, es troba en la disbauxa de Déu, és a dir, en el pecat mortal, ordinàriament, per recuperar-se en la gràcia de Déu, necessita almenys el sagrament de la confessió. Però en cas d’impossibilitat de confessar; o en cas de mort sobtada, abans que l’ànima s’aparti del cos, Déu pot compensar la recepció dels sagraments amb gràcies i inspiracions interiors que indueixen el moribund a fer un acte de dolor perfecte, per obtenir el perdó dels pecats, tenir gràcia santificadora i així ser eternament salvat. Això és ben entès, en casos excepcionals, quan el moribund, per raons alienes al seu control, no va poder confessar.
En canvi, el que el Cor de Jesús promet de manera absoluta i sense restriccions és que cap dels que han fet bé els nou divendres morirà per pecat mortal, concedint-li: a) si té raó, la perseverança final en l’estat de gràcia; b) si és un pecador, el perdó de tot pecat mortal tant per confessió com per un acte de dolor perfecte.
Això és suficient perquè el Cel estigui veritablement assegurat, ja que, sense cap excepció, el seu encantador Cor servirà de refugi segur per a tots aquells moments extrems.
Per tant, en l’hora d’agonia, en els darrers moments de la vida terrenal, de la qual depèn l’eternitat, poden aparèixer tots els dimonis de l’infern i desfer-se, però no podran imposar-se davant dels que han fet bé els Nou primers divendres sol·licitats per Jesús, perquè el seu Cor serà un refugi segur per a ell. La seva mort per la gràcia de Déu i la seva salvació eterna serà un triomf consolador de l’excés de misericòrdia infinita i l’omnipotència de l’amor del seu Diví Cor.