Devoció de les cent Hail Marys a fer el dia de Maria Assunta

És a la tradició bizantina de la Terra d'Otranto que cal rastrejar l'origen i la propagació de l'anomenada oració de les Cent Creus, encara estesa en molts centres salents. A les primeres hores de la tarda del 15 d’agost, dia del Dormitio Virginis per als Orientals, de l’Assumpció de Maria pels llatins, diverses famílies d’un barri s’apleguen per proposar una oració llarga i antiga. Consisteix en una fórmula dialectal que es repeteix cent vegades entre un centenar de granes Mary, recitades meditant dos pals de rosari sencers.

La característica purament oriental de la qual, entre altres coses, la pregària pren el seu nom rau en fer que el signe de la creu cada vegada que es reciti una part nodal de l’esmentat. Això recorda l’ús típicament oriental de marcar-nos repetidament, en moments de pregària com abans de les imatges sagrades. Un motiu més per remuntar aquesta oració a la tradició bizantina és la referència bíblica a la vall de Josafat, a l'est de Jerusalem, on segons el profeta Joel (Gl 4: 1-2), tots els pobles es reuniran, al final dels temps, per a la judici diví. Aquesta és una imatge estimada per l'escatologia patristica grega, que posteriorment es va estendre a Occident. Tampoc es pot descuidar la forma cantilenària pròpia de l’hexicasme que, mitjançant la repetició múltiple d’un mateix vers, tendeix a imprimir indeleblement el seu missatge a l’ànima dels fidels.

oració: Penseu, ànima meva, que haurem de morir! / A la Vall de Giòsafat haurem d’anar / i l’enemic (el diable) intentarà trobar-nos. / Pare, enemic meu! / No em temptin i no em terrorifiquis / perquè vaig fer cent signes de la creu (i aquí ens marquem nosaltres mateixos) durant la meva vida / el dia dedicat a la Mare de Déu. / Em vaig marcar, atribuint això al meu crèdit, i no teníeu cap poder sobre la meva ànima.