Devoció del Sagrat Cor: meditació del 21 de juny

HUMILITAT DE JESÚS

21 DAY

Pater Noster.

Invocació. - Cor de Jesús, víctima dels pecadors, tingueu pietat de nosaltres!

Intenció. - Reparació per a joves masculins i femenins.

HUMILITAT DE JESÚS
El Cor de Jesús es presenta al món, no només com a model de mansedó, sinó també d’humilitat. Aquestes dues virtuts són inseparables, de manera que els que són mansos també són humils, mentre que els impacients també poden estar orgullosos. Aprenem de Jesús a ser humils de cor.

El Redemptor del món, Jesucrist, és el metge de les ànimes i amb la seva Encarnació va voler curar les ferides de la humanitat, especialment l’orgull, que és l’arrel de

tots els pecats, i volia donar exemples molt brillants d’humilitat, fins al punt de dir: Apreneu de mi, que sóc humil de Cor!

Reflexionem una mica sobre el gran mal que és l’orgull, per detestar-lo i per atraure’ns amb humilitat.

L’orgull és una autoestima exagerada; és el desig desordenat de la pròpia excel·lència; és el desig d’aparèixer i atraure l’estima dels altres; és la recerca de lloances humanes; és la idolatria de la pròpia persona; és una febre que no dóna pau.

Déu odia l’orgull i el castiga inexorablement. Va expulsar Lucifer i molts altres àngels del paradís, convertint-los en brases de l'infern, a causa de l'orgull; per la mateixa raó va castigar Adam i Eva, que havien menjat la fruita prohibida, amb l'esperança de ser com Déu.

La persona orgullosa és odiada per Déu i també pels homes, perquè, tot i estar orgullosos, admiren i se senten atrets per la humilitat.

L’esperit del món és l’esperit de l’orgull, que es manifesta de mil maneres.

L’esperit del cristianisme, en canvi, tracta de la humilitat.

Jesús és el model perfecte d’humilitat, abaixant-se més enllà de totes les paraules, fins al punt d’abandonar la glòria del cel i convertir-se en home, viure a l’amagat d’una botiga pobra i abraçar tota mena d’humiliació, especialment a la Passió.

Estimem també la humilitat, si volem agradar al Sagrat Cor, i practiquem-la cada dia, perquè cada dia sorgeixen oportunitats.

La humilitat consisteix a estimar-nos pel que som, és a dir, a una barreja de misèria, física i moral, i a atribuir a Déu l’honor d’algun bé que trobem en nosaltres.

Si reflexionem sobre qui som realment, ens hauria de costar poc mantenir-nos humils. Tenim riquesa? O els hem heretat i aquest no és el nostre mèrit; o els hem comprat, però aviat els haurem de deixar.

Tenim cos? Però quantes misèries físiques! ... La salut es perd; la bellesa desapareix; espera la putrefacció del cadàver.

Què passa amb la intel·ligència? Oh, que limitat! Que escàs és el coneixement humà davant el coneixement de l’univers!

La voluntat s’inclina al mal; veiem el bé, apreciem i, tanmateix, ens aferrem al mal. Avui odiem el pecat, demà el cometem bojament.

Com podem estar orgullosos si som pols i cendra, si no som res, fins i tot si som números negatius davant la Justícia Divina?

Com que la humilitat és el fonament de tota virtut, els devots del Sagrat Cor haurien de fer tot per practicar-la, ja que, com no es pot agradar a Jesús si no es té puresa, que és la humilitat del cos, pot complaure sense humilitat, que és puresa d’esperit.

Practicem la humilitat amb nosaltres mateixos, no intentem aparèixer, no ens esforcem per obtenir lloances humanes, rebutgem immediatament els pensaments d’orgull i autocomplaença, més aviat fent un acte d’humilitat interna sempre que sentim un pensament d’orgull. Que el desig d’excel·lència quedi mortificat.

Som humils amb el proïsme, no menyspreem ningú, perquè els que menyspreen mostren molt orgull. La persona humil compadeix i tapa les falles dels altres.

Els inferiors i els empleats no han de ser tractats amb orgull.

Lluitem contra la gelosia, que és la filla de l’orgull més perillosa.

Les humiliacions s’han d’acceptar en silenci, sense demanar perdó, quan això no comporti conseqüències. Com beneeix Jesús aquella ànima, que accepta la humiliació en silenci, per amor a ell! L’imita en el seu silenci davant els tribunals.

Quan es reben algunes lloances, immediatament s’ofereix a Déu la glòria i es fa internament un acte d’humilitat.

S’ha de practicar més que tota humilitat en les relacions amb Déu. L’orgull espiritual és molt perillós. No us considereu millor que els altres, perquè el Senyor és el jutge dels cors; convencem-nos que som pecadors, capaços de tot pecat, si Déu no ens sustenta amb la seva gràcia. Qui es quedi dret, tingueu cura de no caure! Qui té orgull espiritual i creu que té molta virtut, té por de caure de debò, perquè Déu podria alentir la seva gràcia i permetre que caigui en pecats humiliants. El Senyor resisteix els orgullosos i els humilia, mentre s’acosta als humils i els exalta.

EXEMPLE
Amenaça divina
Els apòstols, abans de rebre l’Esperit Sant, eren molt imperfectes i deixaven molt a desitjar pel que fa a la humilitat.

No van entendre els exemples que Jesús els va donar ni les lliçons d’humilitat que brollaven del seu Diví Cor. Un cop el Mestre els va trucar a prop seu i els va dir: Ja sabeu que els prínceps de les nacions els governen i els grans els exerceixen el poder. Però no serà així entre vosaltres; més aviat, qui vulgui ser més gran entre vosaltres, que sigui el vostre ministre. I qui vulgui ser el primer de vosaltres, que sigui el vostre servent, com el Fill de l’home, que no va venir a ser servit, sinó a servir i a donar la vida en redempció per a molts (Sant Mateu, XX - 25) .

Tot i que a l’escola del Diví Mestre, els apòstols no es van desmarcar immediatament de l’esperit de l’orgull, fins al punt de merèixer un retret.

Un dia es van apropar a la ciutat de Cafarnaüm; aprofitant que Jesús estava una mica apartat i pensant que no els escoltava, van plantejar la pregunta: quin d’ells era el més gran. Cadascun tenia els motius de la seva primacia. Jesús ho va escoltar tot i va callar, entristit perquè els seus íntims encara no apreciaven el seu esperit d’humilitat; però, quan van arribar a Cafarnaüm i van entrar a casa, els va preguntar: de què parlàveu pel camí?

Els apòstols van comprendre, es van enrogir i van callar.

Aleshores, Jesús es va asseure, va agafar un nen, el va col·locar al mig i, després d’abraçar-lo, va dir: Si no canvies i et converteixes en nens petits, no entraràs al regne del cel! (Mateu, XVIII, 3). Aquesta és l'amenaça que Jesús fa als orgullosos: no admetre'ls al paradís.

Làmina. Pensar en la pròpia res, recordar el dia en què serem cadàvers en un fèretre.

Gjaculatori. Cor de Jesús, dóna-me menyspreu per les vanitats del món!