Déu coneix tots els nostres pensaments. Un episodi de Padre Pio
Déu ho veu tot i ho haurem de donar compte de tot. El relat següent demostra que fins i tot els nostres pensaments més ocults són coneguts per Déu.
Un home, el 1920 es presenta al convent dels caputxins per parlar amb el pare Pio, segur que no és un penitent com molts altres a la recerca del perdó, al contrari, pensa en tot excepte el perdó. Pertanyent a una banda de criminals endurits, aquest home ha decidit fermament desfer-se de la seva dona per tornar a casar-se. Vol matar-la i al mateix temps aconseguir una coartada indiscutible. Sap que la seva dona es dedica a un frare que viu en un petit poble del Gargano, ningú el coneix allà i pot dur a terme el seu pla assassí.
Un dia aquest home convenç la seva dona perquè marxi amb una excusa. Quan arriben a Pulla, la convida a visitar aquell personatge del qual ja es parla tant. Allotja la seva dona en una pensió als afores del poble i va sol al convent a recollir les seves reserves de confessió, quan ella va al frare, es presentarà al poble per construir una coartada. Busqueu una taverna i conegueu alguns patrons que els convidaran a beure i jugar a un joc de cartes. Després de marxar amb una excusa, aniria a matar la seva dona tot just per confessió. Al voltant del convent hi ha un camp obert i, al capvespre, ningú s’adonarà de res, i molt menys qui enterrarà un cadàver. Aleshores, quan tornés, continuaria entretenint-se amb els seus companys de joc i després tornaria a marxar sol, mentre arribava.
El pla és perfecte, però no va tenir en compte el més important: mentre planificava l’assassinat, algú escolta els seus pensaments. En arribar al convent veu que el pare Pio confessa alguns vilatans, presa d’un impuls que ni tan sols ell pot contenir, aviat s’agenolla als peus d’aquell confessionari. Ni tan sols ha acabat el signe de la creu quan surten increïbles crits del confessionari: “Vaja! Carrer! Carrer! No sabeu que Déu està prohibit tacar-vos les mans de sang amb assassinat? Sortir! Sortir!" - Aleshores, agafat pel braç, el caputxí acaba de perseguir-lo. L’home està sorprès, incrèdul, consternat. Sentint-se descobert, fuig aterrit cap al camp, on, caigut als peus d’un pedrís, amb la cara al fang, finalment s’adona dels horrors de la seva vida de pecat. En un instant veu tota la seva existència i, enmig del turment de la seva ànima, comprèn plenament la seva aberrant maldat.
Turmentat al fons del seu cor, torna a l’Església i demana al pare Pio que el confessi de debò. El seu pare li ho concedeix i aquesta vegada, amb infinita dolçor, li parla com si l’hagués conegut sempre. De fet, per ajudar-lo a no oblidar res d’aquella vida dissolta, enumera tot de moment en moment, pecat rere pecat, crim rere crim en cada detall. Puja a la darrera calúmnia premeditada, la de matar el seu consort. Es diu a l’home de l’uxoricida que només ell havia nascut a la seva ment i que ningú més, excepte la seva consciència, ho sabia. Esgotat però finalment lliure, es llença als peus del frare i humilment demana perdó. Però això no és tot. Al final de la confessió, mentre s’acomiadava, després d’haver fet l’acte d’aixecar-se, el pare Pio el crida a ell mateix i li diu: “Volies tenir fills, oi? - Vaja, aquest sant també ho sap! - “Bé, no ofengueu més Déu i us naixerà un nen!”. Aquell home tornarà al pare Pio exactament el mateix dia un any després, totalment convertit i pare d’un fill nascut d’aquella mateixa dona que volia matar.