És un pecat mortal quan no ajudo les persones sense llar que veig al carrer?

La indiferència cap als pobres és mortalment pecador?

PREGUNTES MORALS DIFÍCILES: És pecat mortal quan no ajudo a les persones sense sostre que veig pel carrer?



P. És pecat mortal quan no ajudo als sense sostre que veig al carrer? Treballo en una ciutat on veig molt el sensellarisme. Fa poc vaig veure una dona sense sostre que he vist unes quantes vegades i vaig sentir la necessitat de comprar-li menjar. Vaig pensar en fer-ho, però al final no ho vaig fer i vaig decidir tornar a casa. Va ser un pecat mortal? —Gabriel, Sydney, Austràlia

R. L'Església catòlica ensenya que calen tres coses perquè un pecat sigui mortal.

En primer lloc, una acció que estem contemplant ha de ser realment dolenta (anomenada matèria seriosa). En segon lloc, hem de saber clarament que és realment dolent (anomenat coneixement complet). I tercer, hem de ser lliures quan triem, és a dir, lliures de no fer-ho i després tornar-ho a fer (anomenat consentiment complet). (Vegeu Catecisme de l'Església Catòlica 1857).

En una ciutat com Sydney (o qualsevol altra ciutat important dels Estats Units o d'Europa), les persones sense llar tenen una varietat de serveis socials a la seva disposició per obtenir ajuda. Els homes i dones que veiem a les cantonades dels nostres carrers no depenen dels nostres beneficis puntuals per a la seva subsistència. Si ho fessin, la nostra responsabilitat pel seu benestar seria molt, molt més gran. Tal com és, escollir no alimentar un home pobre és poc probable que compleixi les condicions per al pecat mortal.

Dic opció, perquè sembla que és el que s'ha descrit anteriorment, no només un descuit. (Gabriel diu que "va decidir" tornar a casa.)

Ara les eleccions poden estar motivades per moltes coses. És possible que tinguis por per la teva seguretat o no tinguis diners a la butxaca o arribis tard a la cita amb el metge. O quan veieu persones sense llar, potser recordeu la xarxa de seguretat social de la vostra comunitat i decidiu que la vostra ajuda no és necessària. En aquests casos, no hi ha d'haver pecat.

Però de vegades no fem res, no per por, manca de diners, frenesí, etc., sinó per indiferència.

Estic fent servir "indiferència" aquí amb una connotació decididament negativa. Així que no em refereixo, com es podria dir, a algú a qui, quan li pregunten si li agrada el color d'una brusa, "sóc indiferent", és a dir, no té cap opinió.

Aquí faig servir la indiferència per dir "no estar interessat en" o "no preocupar-se" o "no mostrar cap preocupació per" alguna cosa que importa.

Aquest tipus d'indiferència, entenc, sempre és incorrecta fins a cert punt: una mica equivocada si sóc indiferent a les qüestions menors, malament malament si sóc indiferent a les coses serioses.

El benestar dels pobres sempre és una qüestió seriosa. És per això que la Sagrada Escriptura insisteix que la indiferència cap als pobres és greument equivocada. Penseu, per exemple, en la paràbola de Llàtzer i l'home ric (Lc 16-19). Sabem que el ric veu el pobre a la seva porta, perquè coneix el seu nom; Hades demana específicament a Abraham que "enviï a Llàtzer" perquè mulli el dit en aigua freda per calmar-li la llengua.

El problema és que li és indiferent a Llàtzer, no sent res pel captaire i no fa res per ajudar-lo. A causa del càstig de l'home ric, hem de suposar que no va fer cap esforç per provocar empatia, per canviar-se –com ho fan la gent bona– per superar la seva debilitat moral.

La indiferència del ric és mortalment pecadora? L'Escriptura ho pensa així. L'evangeli diu que quan mor, va a l'"Hades" on és "tormentat".

Es podria objectar dient que la situació a l'antiga Palestina és molt diferent de l'actual; que no hi havia estats del benestar, ni menjadors socials, ni refugis per a persones sense llar, ni sales d'urgències on els pobres poguessin rebre atenció mèdica bàsica; i certament cap com Llàtzer es troba a les nostres portes!

Estic molt d'acord: probablement no hi hagi cap Llàtzer estirat a la nostra porta d'entrada.

Però el món actual està cobert de llocs com l'antiga Palestina: llocs on els pobres han de recollir el pa de cada dia, i alguns dies no tenen pa, i el refugi públic més proper o la línia d'entrepans és a un continent llunyà. Com l'home ric, sabem que hi són, perquè els veiem cada dia, a les notícies. Ens sentim inquiets. Sabem que podríem ajudar, almenys d'una manera petita.

I així totes les persones ens enfrontem a alternatives moralment conseqüents: fer oïdes sordes a la inquietud que sentim i seguir endavant amb la nostra vida, o fer alguna cosa.

Que hauriem de fer? L'Escriptura, la Tradició i l'Ensenyament Social Catòlic convergeixen en aquest punt general: hauríem de fer tot el que podem fer raonablement per ajudar els que ho necessiten, especialment els que ho necessiten.

Per a alguns de nosaltres, 10 dòlars a la cistella de recollida setmanal és el que podem fer. Per a altres, 10 dòlars a la cistella emmascaren la indiferència culpable.

Ens hauríem de preguntar: estic fent tot el que raonablement puc fer?

I hem de pregar: Jesús, dóna'm un cor de compassió pels pobres i guia'm per prendre bones decisions sobre la cura de les seves necessitats.