Experiència mística de Sant Francesc amb l’Àngel de la Guarda
Sant Francesc, encara jove, va deixar les comoditats de la vida, es va despullar de tots els béns i va abraçar el camí del sofriment, només per amor de Jesús crucificat. Darrere del seu exemple, altres homes van deixar la vida alegre i es van convertir en els seus companys d’apostolat.
Jesús el va enriquir amb dots espirituals i li va donar una gràcia que no havia donat a ningú més en els segles anteriors. Volia fer-lo semblant a ell mateix, impressionant-lo amb les cinc ferides. Aquest fet ha passat a la història amb el nom d '"Impressió dels estigmes".
Sant Francesc, dos anys abans de morir, havia anat a la muntanya de la Verna, començant un dejuni rigorós, que havia de durar quaranta dies. D’aquesta manera, el Sant va voler honorar el Príncep de la Milícia Celestial, Sant Miquel Arcàngel. Un matí, mentre pregava, va veure baixar del cel un serafí que tenia sis ales brillants i ardents. El Sant va mirar l’Àngel que baixava amb un vol radiant i el va tenir a prop, es va adonar que, a més d’estar alat, també era crucificat, és a dir, els braços estirats i les mans forades per claus, així com pels peus; les ales estaven disposades d’una manera estranya: dues estaven rectes cap amunt, dues estenudes com volant i dues envoltaven el cos, gairebé per velar-lo.
Sant Francesc contemplava el serafí, sentint una gran alegria espiritual, però es preguntava per què un àngel, pur esperit, podia patir els dolors de la crucifixió. El serafí li va fer entendre que Déu l’havia enviat per dir que havia de tenir el martiri de l’amor en forma de Jesús crucificat.
L’Àngel va desaparèixer; Sant Francesc es va adonar que li havien aparegut cinc ferides al cos: les mans i els peus li havien forat i vessaven sang, de manera que el costat estava obert i la sang que en sortia va amarar la túnica i els malucs. Per humilitat, al Sant li hauria agradat amagar el gran do, però, sent impossible, es va ajornar a la voluntat de Déu. Les ferides van romandre obertes durant dos anys més, és a dir, fins a la seva mort. Després de Sant Francesc, altres van rebre els estigmes. Entre ells es troba el P. Pio de Pietrelcina, caputxí.
Els estigmes causen grans dolors; tot i així, són un regal molt especial de la Divinitat. El dolor és un regal de Déu, perquè amb ell estàs més apartat del món, et veus obligat a recórrer al Senyor amb l’oració, pagues pels teus pecats, atraus la gràcia per a tu i per als altres i guanyes mèrits per la Paradís. Els Sants van saber avaluar el patiment. Sortos!