Gemma di Ribera: veu sense alumnes. Un miracle de Padre Pio

de la Giornale di Sicilia del 20 de novembre de 1952

La nostra no és una època de miracles, opacs i desoladors, il·luminats per la sinistra brillantor de la bomba atòmica i de Napalm; és un moment de violència, de passions desencadenades d’odi tenac i estèril; temps gris; mai abans els homes havien aparegut una població de formigues.

En el col·lapse de moltes creences, de molts mites, i en l'arribada d'altres creences i d'altres mites, l'esperit de tots és conegut, com més moralment petit, més la tècnica ens fa poderosos en les destruccions.
Amb cada explosió, amb totes les recerques més enllà de la barrera del so del desconegut, l’antic orgull satànic de la saviesa de la força renaix com un home sempre més petit d’avui, torna a oblidar la distància inexorable tant de la frontera com de la separació infinita. la seva petitesa de l'eternitat de Déu.
És un desert diari en què tots ens perdem una mica, inexorablement, malgrat tots els esforços i totes les fe: la gent sempre arrossega tothom encara més atenta i atenta.

Només hi ha una esperança i només és vàlid per a aquells que sàpiguen trobar la força per sortir de l’altura morta i respirar. Entre aquests afortunats, certament hi haurà pocs periodistes, ja que la cadena que ens lliga diàriament a la professió i és més rígida, més pesada, més curta.
Però de tant en tant la vida ens sap agafar de la mà i ens mostra un racó del cel; el trobem davant nostre sense preveure-ho, als llocs que en els moments més diversos de l’inesperat: avui l’hem trobat a Naro, als ulls negres d’una nena de no encara 13 anys, que jugava de bon grat amb altres noies, en una petita institució que porta el nom clar de la Immaculada.

Els que la miren des de la distància, si no saben res, no poden percebre res extraordinari; però si ens apropem i parlem de la Gemma de les coses de la seva classe, o del rector de la parròquia que la va acollir o de les monges que tenen a prop, trobem, en els gestos, cap de les veus mateixes, alguna cosa particular ... Potser la nostra era la simple impressió d'algú que ja "coneixia" la història de Gemma ... Certament li va semblar que tenia una alegria d'un gust particular gaudint de colors i formes; que tot el seu ésser encara estava pres, després de tanta i tanta foscor de l’alegria infinita de la llum.
Gemma va néixer cega i va créixer a la petita casa de pagès enmig del dolor silenciós dels seus pares.

Va estar a prop d’ella amb aquest amor de mantenir sense límits que fa que cada preocupació materna fos dues vegades, l’àvia Maria que la va dirigir de la mà, li va parlar sobre la vida de la qual va ser relegada molt lluny, sobre les formes, els colors.

La Gemma coneixia les coses que no tocaven la mà, de la veu de l’àvia Maria: el carretó amb què va sentir l’arrabassada argentina, l’altar on resava, la madonnina de l’església, el vaixell balancejant-se al dolç mar d’Agrigent ... El món, en definitiva, era per la seva sonoritat que escoltava i les formes que li suggereixen l’amor de l’àvia Maria.
Tenia un any quan va ser santificada Gemma Galvani i la petita li va ser consagrada amb més set de fe, més els seus pobres ulls semblaven desesperadament foscos, perquè sense alumna.

Un any després Gemma va començar a veure la llum: arriba al primer gran miracle, el que el text sagrat conté en quatre paraules infinites: i la llum ho era.
Va poder comprendre millor les explicacions de la seva àvia: però els metges es van mantenir escèpticament implacables i tothom va acabar convençut que aquesta qüestió de llum vista per Gemma era un fructífer suggeriment de la família.

El 1947 Gemma tenia vuit anys, començava a sentir més profundament el drama del seu desastre; les seves paraules estaven més desanimades, les seves preguntes més desesperades.
L’àvia Maria va agafar la mà un dia i la va agafar en un antic tren fumat.

Parlava de llarg sobre les coses que va veure, moltes per a elles també, també parlava de l’estret, de la Madonnina messina, mentre encara s’adreçava a una oració silenciosa abans de pujar a l’altre tren que havia de portar-les a San Giovanni Rotondo amb Padre Pio.

L’àvia finalment es va adormir esgotada agafant la Gemma de la mà i no es va adonar de córrer a la terra de Foggia a l’altra mar que mai havia vist.
De sobte, la veu de Gemma la va allunyar gradualment del seu torp: la petita parlava lentament, espessament, de les coses que veia i la vella dormida, seguia el seu discurs com una bona fantasia reconfortant ... Llavors una de sobte va saltar cap amunt, amb els ulls ben oberts: Gemma va cridar a veure una gran barca amb fum al mar i l’àvia Maria també va veure, a l’Adriàtic blau, un vaixell de vapor que es dirigia tranquil·lament cap al port.

Així va ser que es va cridar un tren normal, ple de gent adormida, ocupat distret, gent amb el cap ple d’impostos, factures, deutes i grans guanys.
Va ser una pressa per tots els costats i el timbre d'alarma va sonar aviat: Gemma va veure!
Nonna Maria volia anar a Padre Pio de totes maneres: va arribar sense dir res a ningú i amb Gemma de la mà va fer cua, esperant amb paciència el seu torn.

L’àvia Maria devia tenir alguna cosa de la naturalesa de Sant Tomàs l’Apòstol: vetllava per la seva néta per por d’equivocar-se.
Quan va arribar Padre Pio, va trucar immediatament a Gemma i la va confessar primer. La noia es va agenollar i va parlar de les petites coses de la seva ànima i Padre Pio va respondre amb les immortals i divines: ni l’un ni l’altre van trobar el temps per tenir cura del cos ni dels ulls que ara veien ...

L’àvia Maria, quan va sentir que la Gemma no havia parlat amb Padre Pio sobre els seus ulls, va esglaonar; no va dir res, va tornar al torn, a l'espera de confessar-se.
Després de l’absolució, va aixecar la cara a través de l’espessa reixa del confessor que va mirar la figura fosca del frare durant molt de temps ... Les paraules van cremar-se als llavis ... Finalment va dir: "Neta, no ens veieu ..." No va continuar amb por de dir una gran mentida.

Padre Pio la va mirar amb els ulls brillants i un raig de malícia amorosa: després va aixecar la mà i va dir casualment: "Què dius, la petita ens veu ...!".
L’àvia Maria va anar a prendre comunió amb Gemma sense donar-li la mà, vigilant-lo amb atenció. La va veure moure’s amb un incert pas incert d’un neòfit, mirant les grans i petites coses amb una inesgotable set ...

Durant el viatge de tornada, l’àvia Maria estava tan preocupada que estava malalta i va haver de rebre-la a l’hospital Cosenza. El metge li va dir que no calia visitar-la; més aviat la seva neta tenia mal d'ulls.
Hi va haver moltes dificultats en el moviment de la targeta, però el metge va acabar inclinant-se a Gemma: “però és cega. És sense alumne. Pobre petit. De cap manera".

La ciència havia parlat tranquil·lament i l’àvia Maria mirava, semblava atenta i sospitosa.
Però Gemma va dir que ens va veure, el doctor confós va treure un mocador, després es va anar una mica i va mostrar les ulleres, i el barret, finalment aclaparat per les evidències, es va anar cridant. Però l’àvia Maria es quedava en silenci no deia res de Padre Pio.

Ara Nonna Maria estava tranquil·la; quan va arribar a casa de seguida es va ocupar perquè Gemma va anar a l'escola per recuperar el temps perdut; va poder enviar-la a la Naro de les monges i es va quedar a casa amb la mare i el pare i la fotografia de Padre Pio.

Aquesta és la història de dos ulls sense alumne, que potser un dia van sortir de la llum d’una ànima límpida d’un nen per força d’amor.
Una història que sembla haver estat eliminada d’un antic llibre de miracles: alguna cosa fora del nostre temps.

Però Gemma és en Naro que juga, que viu; l'àvia Maria es troba a la casa de la Ribera amb la imatge de Padre Pio. Qui vulgui pot anar a veure.

Hèrcules Melati