Glorifiquem-nos també en la creu del Senyor

La passió del nostre Senyor i Salvador Jesucrist és una promesa segura de glòria i, alhora, l’ensenyament de la paciència.
Què no haurien d’esperar els cors dels fidels de la gràcia de Déu? De fet, a l’únic Fill de Déu, coeternal amb el Pare, que semblava massa poc per néixer home d’home, volia arribar a morir com a home i precisament de la mà d’aquells homes que ell mateix havia creat.
El que el Senyor ens promet per al futur és fantàstic, però el que celebrem és molt més gran recordant allò que ja s’ha aconseguit per a nosaltres. On eren i què eren els homes quan Crist va morir pels pecadors? Com es pot dubtar que donarà la seva vida als seus fidels quan no va dubtar a donar la mort per ells? Per què als homes els costa creure que algun dia convisquin amb Déu, quan ja s’ha produït un fet molt més increïble, el d’un Déu que va morir per homes?
Qui és, de fet, Crist? És ell de qui es diu: "Al principi era la Paraula, i la Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu"? (Jn 1, 1). Bé, aquesta Paraula de Déu "es va fer carn i va habitar entre nosaltres" (Jn 1, 14). No tenia res en si que pogués morir per nosaltres si no ens prengués carn mortal. D’aquesta manera, l’immortal podria morir, volent donar la seva vida pels mortals. Va compartir en la seva vida aquells que havia compartit la seva mort. De fet, no teníem res propi del qual tenir vida, de la mateixa manera que ell no tenia res del que rebre la mort. D’aquí el sorprenent intercanvi: va fer nostra la nostra mort i la seva vida. Per tant, no és vergonya, sinó confiança il·limitada i immens orgull en la mort de Crist.
Va assumir la mort que va trobar en nosaltres i va assegurar així la vida que no pot venir de nosaltres. Allò que els pecadors ens mereixíem pel pecat, va pagar aquell que estava sense pecat. I llavors no ens donarà ara el que mereixem per la justícia, ell que és l’artífex de la justificació? Com no pot donar la recompensa dels sants, va personificar la fidelitat, que sense culpa va suportar el dolor dels malvats?
Per tant, confessem, germans, sense por, proclamem que Crist va ser crucificat per nosaltres. Diguem-ho, no amb por, sinó amb alegria, no amb rubor, sinó amb orgull.
L’apòstol Pau ho va entendre bé i el va fer comptar com un títol de glòria. Podia celebrar les gestes més grans i fascinants del Crist. Podia presumir recordant les prerrogatives sublims de Crist, presentant-lo com el creador del món com Déu amb el Pare i com a mestre del món com un home similar a nosaltres. Tanmateix, no va dir res més que això: "Pel que fa a mi, no hi hagi més que presumir de la creu del nostre Senyor Jesucrist" (Gàl 6).