Jo lesbianista i abortista, convertit a Medjugorje

Recordo bé aquell dia de febrer. Jo estava a la universitat. De tant en tant mirava per la finestra i em preguntava si la Sara ja havia marxat. Sara s’havia quedat embarassada durant una història tancada ràpidament amb una prova d’embaràs positiva. S'havia dirigit a mi per demanar-me ajuda, no sabia què fer. "És només un tros de cèl·lules", vam dir. Després va venir aquesta decisió. Em sentia orgullós d’aconsellar a Sara que avortés. Creia fermament en aquella llibertat que permet a les dones gestionar la seva sexualitat i controlar la maternitat, fins que s’elimina completament. Incloent nens.

Tot i això, aquell dia de febrer es va trencar alguna cosa. Si estava tan segur de les meves creences, per què em venia al cap l’aniversari d’aquella tarda cada any, l’olor de l’hospital, el plor de Sara? Per què vaig pensar en aquesta elecció amb una profunda tristesa cada vegada que veia un bebè? La resposta va arribar uns anys més tard, durant un seminari a favor de la vida al qual vaig assistir. Allà vaig descobrir què era realment un avortament: un assassinat. O millor dit: el que vaig anomenar dret a l'avortament va ser en realitat un homicidi múltiple on la mare i el nen van ser les principals víctimes a les quals es van afegir les morts col·laterals internes. Jo pertanyia a aquest grup. En aprovar l’avortament, vaig provocar una laceració interior que no em vaig adonar immediatament. Un petit forat al cor al qual no vaig fer cas, massa atrapat per l’entusiasme d’una bona carrera tot just va començar i l’ambient progressiu en què estava immers.

Jo era un jugador del tercer món disposat a promoure qualsevol tipus de dret que pogués fer la societat més equitativa i justa, segons les idees promogudes per les avantguardes culturals. Jo era anticlerical: parlar de l’Església significava escàndols, pedofília, riquesa desmesurada, sacerdots l’interès dels quals era conrear algun vici. Respecte a l’existència de Déu, el vaig considerar un passatemps per a les velles jubilades. En les relacions, vaig descobrir homes profundament en crisi amb la seva masculinitat, temorosos de l’agressió de la dona i incapaços de gestionar i prendre decisions. Coneixia dones que estaven cansades (inclosa jo mateixa) de tenir relacions amb homes com nens espantats i immadurs. Cada vegada sentia més desconfiança pel sexe oposat, mentre veia créixer una forta complicitat amb les dones, cosa que es va reforçar quan vaig començar a freqüentar associacions i cercles culturals.

Els debats i tallers van ser moments de confrontació sobre qüestions socials, inclosa la inestabilitat de l'existència humana. A més del treball, la precarietat havia començat a corroir lentament l’esfera emocional. Calia respondre promovent formes d’amor basades en la fluïdesa de l’emoció i en l’autodeterminació, donant llum verda a aquelles relacions capaces de seguir el ritme dels canvis de la societat, en els quals, segons aquest pensament, la família natural ja no estava capaç d’absoldre. Calia alliberar-se de la relació home-dona, que ara es considera més conflictiva que complementària.

En un clima tan efervescent, en poc temps em vaig trobar vivint la meva homosexualitat. Tot va passar d’una manera senzilla. Em vaig sentir satisfet i vaig creure que havia trobat una plenitud interior. Estava segur que només amb una dona al meu costat trobaria aquella plena realització que era la combinació adequada de sentiment, emocions i ideals. De mica en mica, però, aquell vòrtex de compartir emocional que es va establir amb les dones sota la falsa disfressa del sentiment, va començar a consumir-me fins al punt d’alimentar aquella sensació de buit nascuda de l’avortament de Sara.

De fet, donant suport a la propaganda de l’avortament, havia començat a matar-me a mi mateix, a partir del sentit de la maternitat. Negava alguna cosa que inclogués la relació mare-fill, sí, però més enllà. De fet, tota dona és una mare que sap acollir i teixir els vincles de la societat: la família, els amics i els éssers estimats. La dona exerceix una "maternitat estesa" que genera vida: és un regal que dóna sentit a les relacions, les omple de contingut i les preserva. Després d’haver-me arrabassat aquest preciós regal, em vaig trobar despullat de la meva identitat femenina i em va crear “aquell petit forat al cor” que es va convertir en un avenc quan vaig viure la meva homosexualitat. A través de la relació amb una dona, intentava recuperar aquella feminitat de la qual m’havia privat.

En ple terratrèmol, em va venir una invitació inesperada: un viatge a Medjugorje. Va ser la meva germana qui m’ho va suggerir. Ella tampoc no era una fanàtica de l’Església, ni una extremista com jo, però prou perquè la seva proposta em fes volar. Em va preguntar perquè hi havia estat uns mesos abans amb un grup d’amics: hi va anar per curiositat i ara volia compartir amb mi aquesta experiència que, segons ella, havia estat revolucionària. Sovint em repetia "no saps què significa" fins al punt que vaig acceptar. Només volia veure què hi havia. Jo confiava en ella, sabia que era una persona raonable i, per tant, li devia tocar alguna cosa. Tot i això, em vaig quedar amb la meva idea: res de bo podia venir de la religió, i molt menys d’un lloc on sis persones afirmaven tenir aparicions que per a mi significaven un suggeriment col·lectiu banal.

Amb aquest bagatge meu d’idees, vam marxar. I aquí teniu la sorpresa. En escoltar la història dels que vivien aquest fenomen (els protagonistes directes, els locals, els metges que havien realitzat anàlisis sobre els visionaris), em vaig adonar dels meus prejudicis i de com em cegaven i impedia observar la realitat durant què era. Vaig començar a creure que a Medjugorje tot era fals simplement perquè per a mi la religió era falsa i es va inventar per oprimir la llibertat dels pobles créduls. Tot i això, aquesta meva creença havia de tractar un fet tangible: allà a Medjugorje hi havia un flux oceànic de gent que acudia de tot el món. Com es podria falsificar aquest esdeveniment i durar més de trenta anys?

Una mentida no dura gaire, al cap d’un temps sorgeix. En canvi, escoltant molts testimonis, les persones que tornaven a casa van continuar un viatge de fe, es van apropar als sagraments, es van resoldre situacions familiars dramàtiques, es van recuperar persones malaltes, especialment de malalties de l’ànima, com les que anomenem habitualment ansietats, depressions, paranoia, que sovint condueixen al suïcidi. Què hi va haver a Medjugorje que va capgirar la vida d’aquella multitud? O més ben dit: qui hi havia? Aviat ho vaig saber. Hi havia un Déu viu que tenia cura dels seus fills a través de les mans de Maria. Aquest nou descobriment es va materialitzar escoltant el testimoni dels que havien passat per aquell lloc i havien decidit quedar-se a servir en alguna comunitat i explicar als pelegrins com aquesta mare treballa laboriosament per treure els seus fills de la inquietud. Aquella sensació de buit que m’acompanyava era un estat de l’ànima que podia compartir amb aquells que havien viscut experiències similars a la meva, però que, a diferència de mi, havien deixat de vagar.

A partir d’aquest moment, vaig començar a fer-me preguntes: quina era la realitat que em podria portar a la plena realització? L’estil de vida que havia adoptat corresponia realment al meu veritable bé o era un mal que havia ajudat a desenvolupar aquelles ferides de l’ànima? A Medjugorje vaig tenir una experiència concreta de Déu: el patiment dels qui havien viscut una identitat destrossada també era el meu patiment i escoltar els seus testimonis i la seva "resurrecció" m'havia obert els ulls, aquells mateixos ulls que a en el passat van veure la fe amb la lent asèptica dels prejudicis. Ara, aquella experiència de Déu que "mai no deixa els seus fills sols i sobretot sense dolor ni desesperació", que va començar a Medjugorje, va continuar a la meva vida, assistint a la Santa Missa. Tenia set de veritat i només em vaig refrescar en treure d’aquella font d’aigua viva que es diu la Paraula de Déu. Aquí, de fet, vaig trobar el meu nom, la meva història, la meva identitat gravats; poc a poc vaig entendre que el Senyor posa un projecte original per a cada nen, format per talents i qualitats que donen a la persona singularitat.

Lentament, la ceguesa que nuvolava la raó es va dissoldre i em va sorgir el dubte que aquells drets a la llibertat en els quals sempre havia cregut, eren en realitat un mal disfressat de bo que impedia que la veritable Francesca emergís en la seva integritat. Amb nous ulls, vaig emprendre un camí en el qual intentava entendre la veritat de la meva identitat. Vaig participar en seminaris a favor de la vida i allà em vaig confrontar amb aquells que havien viscut experiències similars a la meva, amb psicoterapeutes i sacerdots experts en qüestions relacionades amb la identitat: finalment, estava sense lents teòriques i vivia la realitat. De fet, aquí vaig reunir les peces d’aquest intrincat trencaclosques que s’havia convertit en la meva vida: si abans les peces estaven disperses i encunyades de manera dolenta, ara estaven prenent un ordre tan gran que vaig començar a albirar un patró: la meva homosexualitat havia estat la conseqüència d’una identitat tallada de feminisme i avortament. Just el que havia cregut durant anys que em podia complir completament m’havia matat, venent-me mentides transmeses com a veritat.

Partint d’aquesta consciència, vaig començar a tornar a connectar amb la meva identitat de dona, recuperant allò que m’havien robat: jo mateix. Avui estic casat i camina al meu costat Davide, que ha estat a prop meu en aquest camí. Per a cadascun de nosaltres hi ha un projecte creat per Aquell que és l’únic capaç de guiar-nos realment cap al que som. Tot rau en dir el nostre sí com a fills de Déu, sense presumir de matar aquest projecte amb falses expectatives ideològiques que mai no poden substituir la nostra naturalesa com a homes i dones.