La fe és creure en Déu i en tu mateix

Massa vegades ens limitem, massa vegades estem satisfets i esperem. Esperem que les coses canviïn per si soles i ens arrosseguem a situacions o relacions incòmodes que potser ens fan patir. A la vida passa sovint que heu de decidir tancar capítols importants a causa de nombrosos factors humans, psicològics, íntims i fins i tot espirituals. Actuar lògicament no és fàcil; en determinades situacions has de tractar amb la teva ànima. En realitat, n’hi hauria prou amb tallar les branques mortes per alliberar-nos, sentir noves energies i sentir-nos capaços d’afrontar la vida d’una manera diferent, fent-la rica en nous propòsits. Deixeu-vos morir per l’altruisme, no crec que sigui una opció massa cristiana. De fet, el cristianisme ens ensenya precisament el respecte cap a nosaltres mateixos, acompanyat del dels altres. A ningú se li ha de permetre mai trepitjar la dignitat de les persones, aprofitar el bé dels individus a voluntat, potser només per obtenir un benefici.

Quan això passi, hem de reunir totes les nostres forces i, en primer lloc, afirmar l’amor per nosaltres mateixos. És important creure seriosament, començar a escoltar, eliminar la susceptibilitat natural, fer prevaler la vida tranquil·la, redescobrir i donar sentit a l’amor a la pau i estimar tal com ens ensenyen les Sagrades Escriptures. Al cap i a la fi, la vida es reserva la possibilitat d’haver de prendre decisions que condueixin a un trencament del que fins ahir consideràvem els nostres punts fixos. El Senyor ens ha proporcionat els mitjans necessaris, el seu ensenyament, per mostrar-nos el camí correcte a seguir. Per descomptat, desviar-nos és només el nostre negoci, de manera que ens hem de sentir responsables d’esdeveniments que en última instància amargen el nostre cor i ens fan la vida impossible. Si haguéssim escoltat i posat en pràctica allò que ens han ensenyat, probablement no hauria passat el irreparable amb tot el que ens fa mal. Hem de tenir el coratge de poder podar allò que arriscaria a emmalaltir tota una planta. L’amor al Senyor ens fa creure que tot el que tenim al costat, allunyat dels seus suggeriments i atenció, és dolent.

En una de les seves paràboles, va indicar als seus deixebles que anessin als pobles entre la gent i portessin la paraula del seu Pare, però també que sacseguessin les sandàlies i deixessin els llocs on no eren ben acceptats, tant ells com els seus ensenyaments evangèlics. Què és això si no elimines el mal de la teva vida? Hem de tenir la força d’estimar fins al final amarg, el bé més enllà del límit; continuar estimant el mateix i amb més força fins i tot aquells que creiem que ja no haurien de formar part de la nostra vida. Si entenem que ja no podem ser d’ajut per a ningú a causa d’un element negatiu que gira al voltant de la nostra existència i que sols no som capaços d’alliberar-nos-en, demanem ajuda al Senyor per eliminar el objecte de l’escàndol. La incògnita ens fa por i, de vegades, dificulta el nostre desig de renaixement i fugida. Tot i això, precisament, aquest buit, que tant ens fa por enfrontar-nos, és un aliat, no un enemic. Tastem-lo, escoltem-lo, seiguem a observar-lo i ens adonarem que no fa tanta por com semblava.