La gran promesa del Sagrat Cor: la devoció de les devocions

Què és la Gran Promesa?

És una promesa extraordinària i molt especial del Sagrat Cor de Jesús amb la qual ens assegura la gràcia de la mort més important en la gràcia de Déu, d’aquí la salvació eterna.

Aquí teniu les paraules precises amb les quals Jesús va manifestar la Gran Promesa a Santa Margarida Maria Alacoque:

«EL PROMISSO, A L’EXCÉS DE LA MEMISERIA MISE DEL MEU COR, QUE EL MEU AMOR DE LA SEMPRE DONARÀ LA GRÀCIA DE LA PENITÈNCIA FINAL A TOTS ELS QUE COMUNICIN EL PRIMER DIVENDRES DEL MES PER ALS NOVES MESOS A SEGUIR. NO MURIRÀ EN LA MEVA DISCRETIÓ, O SENSE RECOLLIR ELS SACRAMENTS SANT, I EN ELS ÚLTIMS MOMENTS EL MEU COR ELS DONARÀ UN ASIL SEGUR ».

La promesa

Què promet Jesús? Promet la coincidència de l’últim moment de la vida terrenal amb l’estat de gràcia, pel qual un es salva eternament al Paradís. Jesús explica la seva promesa amb les paraules: "no moriran en la meva desgràcia, ni sense haver rebut els Sants Sagraments, i en aquests últims moments el meu Cor serà un refugi segur per a ells".
Les paraules "ni sense haver rebut els Sants Sagraments" són una seguretat contra la mort sobtada? És a dir, qui s’ha fet bé els primers primers divendres segur que no morirà sense haver de confessar abans, després d’haver rebut el Viaticum i la unció dels malalts?
Importants teòlegs, comentaristes de la Gran Promesa, responen que això no es promet de forma absoluta, ja que:
1) qui, en el moment de la mort, ja es troba en la gràcia de Déu, per ell mateix no necessita els sagraments per salvar-se eternament;
2) que, en els darrers moments de la seva vida, es troba en la disbauxa de Déu, és a dir, en el pecat mortal, ordinàriament, per recuperar-se en la gràcia de Déu, necessita almenys el sagrament de la confessió. Però en cas d’impossibilitat de confessar; o en cas de mort sobtada, abans que l’ànima s’aparti del cos, Déu pot compensar la recepció dels sagraments amb gràcies i inspiracions interiors que indueixen el moribund a fer un acte de dolor perfecte, per obtenir el perdó dels pecats, tenir gràcia santificadora i així ser eternament salvat. Això és ben entès, en casos excepcionals, quan el moribund, per raons alienes al seu control, no va poder confessar.
En canvi, el que el Cor de Jesús promet de manera absoluta i sense restriccions és que cap dels que han fet bé els nou divendres morirà per pecat mortal, concedint-li: a) si té raó, la perseverança final en l’estat de gràcia; b) si és un pecador, el perdó de tot pecat mortal tant per confessió com per un acte de dolor perfecte.
Això és suficient perquè el Cel estigui veritablement assegurat, ja que, sense cap excepció, el seu encantador Cor servirà de refugi segur per a tots aquells moments extrems.
Per tant, en l’hora d’agonia, en els darrers moments de la vida terrenal, de la qual depèn l’eternitat, poden aparèixer tots els dimonis de l’infern i desfer-se, però no podran imposar-se davant dels que han fet bé els Nou primers divendres sol·licitats per Jesús, perquè el seu Cor serà un refugi segur per a ell. La seva mort per la gràcia de Déu i la seva salvació eterna serà un triomf consolador de l’excés de misericòrdia infinita i l’omnipotència de l’amor del seu Diví Cor.

La condició
Qui fa una promesa té dret a posar la condició que vol. Doncs bé, Jesús, a l’hora de fer la seva Gran Promesa, es va conformar amb posar-hi només aquesta condició: fer comunió el primer divendres de nou mesos consecutius.
Per a qualsevol persona que sembli gairebé impossible que amb uns mitjans tan fàcils sigui possible obtenir una gràcia tan extraordinària com la d’aconseguir l’eterna felicitat del paradís, ha de tenir en compte que entre aquest mitjà fàcil i una gràcia tan extraordinària, la infinita misericòrdia i qui pot posar límits a la infinita bondat i misericòrdia del Sagrat Cor de Jesús i restringir l’entrada al paradís? Jesús és el rei del cel i de la terra, per tant, correspon a ell establir les condicions perquè els homes conquistin el seu Regne, el paradís.
Com s’ha de complir la condició establerta per Jesús per aconseguir la Gran Promesa?
Aquesta condició s’ha de complir fidelment i per tant:

1) hi ha d'haver nou comunions i qui no hagi fet les nou no té dret a la Gran Promesa;

2) Les comunions s’han de prendre el primer divendres del mes i no un altre dia de la setmana. Ni tan sols el confessor pot canviar el dia, perquè l’Església no ha atorgat aquesta facultat a ningú. Ni tan sols els malalts poden prescindir d’observar aquesta afecció;

3) Durant nou mesos consecutius sense interrupcions.

Qui després d’haver fet cinc, sis, vuit comunions, després la va deixar un mes, fins i tot involuntàriament o perquè l’havien impedit o perquè s’havia oblidat, per això no hauria fet cap falta, però estaria obligat a tornar a començar la pràctica des del principi i les comunions ja fets, encara que sants i meritoris, no es podrien comptar en el número.
La pràctica dels Nou Primers Divendres es pot iniciar en aquell període de l’any que sigui més còmode, és important no interrompre-la.

4) Les nou comunions s’han de fer amb la gràcia de Déu, amb la voluntat de perseverar en el bé i viure com a bon cristià.

A) És clar que si algú rebés la comunió sabent que estava en un pecat mortal, no només no asseguraria el paradís, sinó que, abusant de la indignació de la misericòrdia de Déu, es faria digne de grans càstigs perquè, en lloc d’honrar el cor de Jesús l’indignaria terriblement cometent un pecat molt greu de sacrilegi.
B) Qui hagi fet aquestes nou comunions per poder abandonar-se lliurement a una vida de pecats, demostraria amb aquesta intenció pervers d’estar lligat al pecat i, per tant, les seves comunions serien sacríliques i, certament, no podrien pretendre haver assegurat el cel.
C) Qui en canvi havia començat els primers nou divendres amb bones disposicions, però després per debilitat va arribar a caure en un greu pecat, sempre que es penedís del seu cor, recuperi la gràcia santificadora amb la confessió sagramental i continuï sense interrupció les nou comunions, aconseguirà la Gran Promesa.

5) En fer les nou comunions, cal tenir la intenció de fer-les segons les intencions del Cor de Jesús per obtenir la seva Gran Promesa, és a dir, la salvació eterna.

Això és molt important perquè, sense aquesta intenció, feta almenys en iniciar l'exercici dels primers divendres, no es podria dir que la pietosa pràctica s'hagi complert bé.

Què s’ha de dir d’aquell que, després d’haver anat bé els primers nou divendres del mes, amb el pas del temps es va tornar dolent i va viure malament?
La resposta és molt consoladora. Jesús, en fer la Gran Promesa, no va exceptar cap dels que han complert bé les condicions dels primers nou divendres. De fet, cal assenyalar que Jesús, en revelar la seva Gran Promesa, no va dir que era un tret de la seva misericòrdia ordinària, sinó que va declarar expressament que és un excés de la misericòrdia del seu Cor, és a dir, una misericòrdia extraordinària que complirà amb la omnipotència del seu amor. Ara bé, aquestes expressions enèrgiques i solemnes ens fan comprendre clarament i ens confirmen amb l’esperança segura que el seu cor més amorós atorgarà fins i tot a aquests pobres equivocats l’inefable do de la salvació eterna. Que si per convertir-los també era necessari fer extraordinaris miracles de gràcia, realitzarà aquest excés de misericòrdia del seu totpoderós amor, donant-los la gràcia de convertir-se abans de morir i concedint-los perdó, els salvarà. Per tant, qui ho faci bé els nou primers divendres no morirà en pecat, sinó que morirà en la gràcia de Déu i segur que serà salvat.
Aquesta pràctica piadosa ens assegura la victòria sobre el nostre enemic capital: el pecat. No només qualsevol victòria, sinó la victòria definitiva i decisiva: la del llit de mort. Quina sublim gràcia de la Pietat infinita de Déu!