Per la teva pietat entraré a casa teva, em prosternaré al teu sant temple (de Viviana Maria Rispoli)
Cada matí tan bon punt entro a l’església de la parròquia on visc, agenollat davant del sagrari, saludo el meu Déu amb aquestes paraules extretes d’un verset dels salms, és la meva manera d’agrair-lo immediatament quan creuo l’espai sagrat que és l’Església, la casa per excel·lència. de Déu. Entenc que és una gràcia immensa poder creuar les seves sales cada dia i poder trobar-me tan bé allà. Estic feliç com un bebè se sent bé a l'úter de la mare i sé que és una gràcia immensa. Ho sé perquè no sempre va ser així per a mi. Vaig passar molts anys en què mai vaig anar a l’església, em va causar una petita impressió, com si aquell lloc marcat per un cos crucificat només evocés dolor i mort. Vaig haver d’experimentar que aquell home que va morir tan terriblement viu més que mai. És la vida mateixa i l’església és el lloc on està més present que mai a l’Eucaristia. L’amor és impalpable, com l’Esperit de Déu que bufa allà on vol i no saps d’on prové i cap a on va, a l’Eucaristia hi ha tot això, per dir-ho així, de forma palpable i circumscrita. Un misteri que podem veure, tocar, menjar. Quan em vaig adonar que l’Església em feia aquest regal, ni tan sols donava importància a tota la resistència que tenia contra l’Església com a institució, de seguida vaig córrer a confessar-me, feia vint anys que no ho feia i li vaig dir al confessor que segur que Jesús ja m’havia perdonat perquè estava lluny de Jesús durant molts anys ja era el càstig més gran que m’havia infligit a mi mateix. Què bonic tornar a portar Jesús a la comunió, que bé que ja no temeu aquell lloc que és l’Església. Que bé tornar a casa, per als que sempre ens han conegut, sempre ens han estimat, sempre han volgut, sempre han esperat.
