La meditació actual: la força per estimar està en nosaltres mateixos

L'amor de Déu no és un acte imposat a l'home des de l'exterior, sinó que sorgeix espontàniament del cor com altres béns que corresponen a la nostra naturalesa. No hem après dels altres a gaudir de la llum ni a desitjar la vida, i molt menys a estimar els nostres pares o els nostres educadors. Així doncs, de fet, molt més, l’amor de Déu no deriva d’una disciplina externa, sinó que es troba en la constitució natural de l’home, com a germen i força de la natura mateixa. L’esperit humà té dins seu la capacitat i també la necessitat d’estimar.
L’ensenyament fa conscient d’aquesta força, ajuda a cultivar-la amb diligència, a nodrir-la amb ardor i a portar-la, amb l’ajut de Déu, a la seva màxima perfecció. Heu intentat seguir aquest camí. En reconèixer-ho, volem contribuir, amb la gràcia de Déu i a través de les vostres oracions, a fer cada vegada més viva aquesta espurna d’amor diví, amagada dins vostre pel poder de l’Esperit Sant.
En primer lloc, diem que prèviament hem rebut la força i la capacitat d’observar tots els manaments divins, de manera que no els suportem a contracor com si se’ns demanés alguna cosa més enllà de les nostres forces, ni estem obligats a pagar més que com se'ns ha donat molt. Per tant, quan fem un ús correcte d’aquestes coses, portem una vida rica en totes les virtuts, mentre que si les fem servir malament caiem en vici.
De fet, la definició de vici és la següent: l’ús maligne i aliè dels preceptes del Senyor de les facultats que ens ha donat per fer el bé. Al contrari, la definició de la virtut que Déu vol de nosaltres és: l’ús correcte de les mateixes capacitats, que deriva d’una bona consciència segons el mandat del Senyor.
La regla del bon ús també s'aplica al do de l'amor. En la nostra naturalíssima constitució posseïm aquesta força per estimar encara que no puguem demostrar-ho amb arguments externs, però cadascun de nosaltres ho pot experimentar per si mateix i per si mateix. Nosaltres, per instint natural, desitgem tot allò que és bo i bell, tot i que no tothom sembla bo i bonic les mateixes coses. De la mateixa manera, sentim en nosaltres, fins i tot en formes inconscients, una especial disponibilitat envers aquells que ens són propers, ja sigui per parentiu o convivint, i acollim espontàniament amb sincer afecte els que ens fan bé.
Ara bé, què és més admirable que la bellesa divina? Quin pensament és més agradable i dolç que la magnificència de Déu? Quin desig de l’ànima és tan vehement i fort com aquell infós per Déu en una ànima purificada de tot pecat i que diu amb sincer afecte: Estic ferit per l’amor? (cf. Ct 2, 5). Per tant, inefables i indicibles són els esplendors de la bellesa divina.