La meditació actual: la predomini de la caritat

Per què diables, germans, no som molt sol·licitats a la recerca d’oportunitats de salvació mútua i no ens donem ajuda mútua allà on ho veiem més necessari, carregant fraternalment les càrregues de l’altre? Volent-nos-ho recordar, l'apòstol diu: "Porteu-vos les càrregues mútues, així complireu la llei de Crist" (Gàl 6). I en altres llocs: porteu-vos els uns als altres amb amor (cf. Ef 2). Aquesta és, sens dubte, la llei de Crist.
Què passa amb el meu germà per qualsevol motiu, o per necessitat o per malaltia del cos o per lleugeresa moral, que veig que no puc corregir, per què no ho puc suportar amb paciència? Per què no me n’encarrego amorosament, com diu: Els seus menuts seran portats als meus braços i acariciats als genolls? (cf. Is 66, 12). Potser perquè em falta aquella caritat que ho pateix tot, que té paciència a l’hora de suportar i amable d’estimar segons la llei de Crist. Amb la seva passió va assumir els nostres mals i, amb la seva compassió, va assumir els nostres dolors (cf. Is 53), estimant els que va portar i portant els que va estimar. D’altra banda, qui hostil ataca el seu germà que ho necessita, o que soscava la seva debilitat, sigui del tipus que sigui, se sotmet, sens dubte, a la llei del diable i la posa en pràctica. Utilitzem, doncs, la comprensió i la pràctica de la fraternitat, lluitant contra la debilitat i només perseguint el vici.
La conducta més acceptable per Déu és aquella que, tot i que varia en forma i estil, segueix l'amor de Déu amb molta sinceritat i, per a ell, l'amor al proïsme.
La caritat és l’únic criteri segons el qual s’ha de fer o no fer tot, canviar o no canviar. És el principi que ha de dirigir tota acció i l'objectiu cap al qual ha de dirigir-se. Actuant respecte a això o inspirat-hi, res no és impropi i tot és bo.
Que es digni a concedir-nos aquesta caritat, la que no podem agradar sense ella, aquella sense la qual no podem fer absolutament res, que viu i regna, Déu, durant segles sense fi. Amén.