La meditació avui: la vocació de sant Antoni

Després de la mort dels seus pares, es va quedar sol amb la seva germana encara molt petita, Antonio, als divuit o vint anys, es va ocupar de la casa i de la seva germana. Encara no havien passat sis mesos des de la mort dels seus pares, quan un dia, mentre anava, com era costum, a la celebració eucarística, reflexionava sobre la raó que havia portat els apòstols a seguir el Salvador, després d’haver-ho abandonat tot. Va recordar aquells homes, esmentats a les Actes dels Apòstols, que, després de vendre els seus béns, van portar els béns als peus dels apòstols per distribuir-los als pobres. També va pensar quins i quants eren els béns que esperaven obtenir al cel.
Meditant sobre aquestes coses, va entrar a l’església, just quan llegia l’Evangeli, i va sentir que el Senyor li havia dit a aquell home ric: "Si vols ser perfecte, vés a vendre el que tens, dóna-ho als pobres, vine i segueix-me i tindràs un tresor al cel "(Mt 19,21).
Aleshores, Antonio, com si la història de les vides dels sants li hagués estat presentada per la Providència i aquestes paraules haguessin estat llegides només per a ell, va sortir immediatament de l’església i va regalar als habitants del poble les propietats que havia heretat de la seva família; tres-cents camps molt fèrtils i agradables, per no causar problemes a ells i a la seva germana. També va vendre tots els béns mobles i va distribuir la gran quantitat de diners als pobres. Participant de nou a l'assemblea litúrgica, va escoltar les paraules que el Senyor diu a l'Evangeli: "No us preocupeu per demà" (Mt 6,34). Al no poder aguantar més, va tornar a sortir i va regalar el que encara li quedava. Va confiar la seva germana a les verges consagrades a Déu i després es va dedicar prop de casa seva a la vida ascètica, i va començar a dur una vida dura amb fortalesa, sense concedir-li res.
Va treballar amb les seves pròpies mans: de fet havia sentit a la gent proclamar: "Qui no vol treballar, ni tan sols menja" (2Tes 3,10:XNUMX). Amb part dels diners que guanyava, comprava pa per a ell, mentre que la resta els donava als pobres.
Va passar molt de temps en oració, ja que havia après que era necessari retirar-se i pregar contínuament (cf. 1 Tesalonicenses 5,17:XNUMX). Estava tan atent a llegir que no se li escapava res del que estava escrit, però guardava tot el que tenia a l’ànima fins al punt que la memòria va acabar substituint els llibres. Tots els habitants del país i els homes justos, de les bondats de les quals es va valer, veient un home així el va cridar amic de Déu i alguns l’estimaven com a fill, altres com a germà.