Per alimentar la vostra espiritualitat, aneu a la cuina

Cuinar pa pot ser una profunda lliçó espiritual.

Tinc un nou organisme viu (per falta d’un terme millor) per alimentar a casa meva. És el meu entrant de massa fermentada, una barreja cremosa i beix de farina de blat, aigua i llevat que viu en un pot de vidre al fons de la nevera. Un cop per setmana visita el taulell de la cuina, on se’l reposa amb aigua, farina i oxigen. De vegades el divideixo i en faig servir la meitat per fer galetes de massa fermentada o focaccia.

Regularment pregunto als amics si els agradaria un aperitiu, perquè el seu manteniment és molt car. Cada setmana, heu de descartar almenys la meitat de la porció per evitar que la massa fermentada creixi exponencialment de manera que agafi el control de tots els prestatges de la nevera i les peces d’emmagatzematge de l’armari.

Alguns "caps de pa" compten amb aperitius amb llinatges que es remunten al "Vell Món", aperitius que s'han alimentat durant més de 100 anys. El meu aperitiu me’l va donar Peter Reinhart, autor del premi James Beard The Bread Baker's Apprentice (Ten Speed ​​Press), després d’una lliçó que vaig portar amb ell.

Faig pans de massa fermentada cada setmana seguint una combinació d’instruccions d’altres forners i la meva intuïció. Cada pa és diferent, producte d’ingredients, de temps, de temperatura i de les meves pròpies mans i de les del meu fill. La cocció del pa és un art antic que vaig adaptar amb la guia i la saviesa dels millors forners escoltant els meus instints i responent a les necessitats de la meva família.

La cuina del meu apartament s’ha transformat en una nanoforneria en gran part com a cerca d’un llibre que escric sobre l’espiritualitat del pa i de l’Eucaristia. No em vaig adonar que, fins i tot abans de preescalfar el forn, la meva cuina dóna a la meva família moltes coses a pensar. Va començar fa un any quan vam viatjar a l’oest de Michigan per plantar blat d’herència en una petita granja orgànica que es colliria l’any següent i que després es convertiria en farina per al pa i les hòsties de comunió.

En un matí d’octubre cruixent que no podia ser un dia de tardor més idíl·lic, vam pressionar les mans a terra, beneint-la i agraint a Déu tot el que proporcionaria les llavors: nutrients per créixer i un lloc per arrelar. Vam recollir grapats de baies de blat de la collita anterior (un cercle ininterromput) i els vam acariciar a la terra principalment en línia recta.

Aquesta experiència ha donat a la meva família l’oportunitat de connectar físicament amb la terra, aprendre més sobre les pràctiques agrícoles i compartir confraternitat amb aquells que tenen com a vocació cuidar la terra. El meu fill petit també va copsar la gravetat de les nostres accions. Ell també va posar les mans a terra i va tancar els ulls en oració.

Hi havia l’oportunitat de reflexionar teològicament a tots els racons, preparats per ser reflexionats per ments velles i joves: què significa ser un administrador de la Terra? Com podem tenir cura d’aquest sòl els habitants de la ciutat, no els agricultors, garantint el mateix dret al pa per a les generacions futures?

A casa cuino tenint en compte aquestes preguntes i dedico molt més temps, energia i diners a fer pans de farina mòlta a partir del blat cultivat i collit de manera sostenible. El meu pa no es converteix en el cos de Crist durant la missa, però la santedat de la Terra i els seus administradors se’m revelen quan barrejo la massa.

A The Bread Baker's Apprentice, Reinhart descriu el repte del forner com "evocar tot el seu potencial a partir del blat trobant maneres de revelar molècules de midó insípides. . . intentant alliberar els sucres simples que s’entrellacen amb carbohidrats de midó complexos però inatacables. Dit d’una altra manera, la feina del forner consisteix a fer que el pa tingui un gran gust extreient el màxim d’aroma possible dels seus ingredients. Es fa en un procés senzill i antic, la fermentació, que probablement és responsable de l’origen de la vida a la Terra.

El llevat actiu s’alimenta dels sucres alliberats pel gra després d’haver estat hidratat. Com a resultat, allibera un gas i un líquid àcid que de vegades es denomina "hooch". La fermentació transforma literalment els ingredients d’una cosa a l’altra. La feina del forner consisteix a mantenir viu aquest llevat fins que arribi el moment de coure, on allibera el seu últim "alè", donant el darrer despert al pa i després mor al forn calent. El llevat mor per donar vida al pa, que després es consumeix i ens dóna vida.

Qui sabia que es podia viure i compartir una lliçó espiritual tan profunda a la vostra cuina?

Fa un parell d’anys vaig escoltar un discurs del teòleg Norman Wirzba, el millor treball del qual es centra en la intersecció de la teologia, l’ecologia i l’agricultura. Va dir al públic: "Menjar és una qüestió de vida o de mort".

En la meva pròpia pràctica, he descobert que en coure i triturar pa tenim l’oportunitat d’experimentar la misteriosa relació entre la vida i la mort de manera profunda i ordinària. El gra és viu fins que es cull i es mol. El llevat mor a foc fort. Els ingredients es converteixen en una altra cosa.

La substància que surt del forn és una cosa que abans no era. Es converteix en pa, un aliment tan contundent i nutritiu que fins i tot pot significar el mateix aliment. En trencar-la i menjar-la, se’ns dóna vida, no només els nutrients necessaris per mantenir la vida física, sinó també el que necessitem per mantenir una vida espiritual.

No és estrany que Jesús multipliqués els pans amb peixos com un dels seus miracles que proclamen el regne de Déu? O que sovint va trencar pa amb els seus amics i seguidors, fins i tot durant la seva última nit a la Terra quan va dir que el pa que estava trencant era el seu propi cos, trencat per a nosaltres?

El pa, cuit, donat, rebut i compartit, és realment vida.