Per què no mengen carn a la Quaresma i altres preguntes

La Quaresma és la temporada per apartar-se del pecat i viure una vida més conforme a la voluntat i pla de Déu. Les pràctiques penitencials són un mitjà per a aquest fi. Igual que la dieta i l’exercici per a l’esportista, la pregària, la mortificació i l’almoina són maneres perquè el catòlic creixi en la fe i s’acosti a Jesús.

Un enfocament més gran en l’oració pot incloure un esforç per assistir a missa més sovint, un viatge a un santuari o la decisió de ser més conscient de la presència de Déu durant el dia. Les pràctiques penitencials poden adoptar moltes formes, però les dues pràctiques més habituals són l'almoina i el dejuni.

L’almoina és un exercici en virtut de la caritat. Dóna diners o béns per a les necessitats dels pobres. El "bol d'arròs quaresmal" és un mitjà popular per donar almoines renunciant a cada menjar i, per tant, reservant diners estalviats per als necessitats.

Els avantatges de les pràctiques penitencials són múltiples. Ens recorden que som pecadors que necessiten la salvació de Crist. Declaren que ens referim seriosament a superar els nostres pecats. Ens disposen a escoltar Déu amb més claredat i a rebre la seva gràcia. No guanyen la seva salvació ni acumulen "punts" al cel; la salvació i la vida eterna són regals de Déu a aquells que creuen i caminen pels seus camins. Els actes de penitència, si es fan amb esperit d’amor, ens ajuden a apropar-nos a Déu.

El dejuni s’absté d’alguna cosa bona i legítima pel bé d’alguna cosa millor i més important. En particular, el dejuni sol referir-se a la restricció de la ingestió d'aliments o begudes. Una persona dejuna per identificar-se d'alguna manera amb els patiments de Jesús.

El dejuni també proclama la nostra dependència de Déu per a totes les coses. Combinat amb l’oració i altres formes de mortificació, el dejuni és una ajuda a l’oració i una manera d’obrir el cor i la ment a la presència i la gràcia de Déu.

El dejuni sempre ha estat part de la rutina de devoció quaresmal. Originalment, el dejuni legislatiu limitava el consum d'aliments a un àpat al dia durant els dies feiners de Quaresma. A més, es va prohibir la carn i els subproductes animals de la carn, com ara ous, llet i formatge.

La pràctica de menjar creps o bunyols el dimarts gras (el dia anterior al dimecres de cendra, conegut habitualment com a "dimarts gras") es va desenvolupar perquè aquesta era l'última oportunitat abans de la quaresma per gaudir d'aliments fets amb llet i mantega. Aquest dejuni també explica l’origen de la tradició de l’ou de Pasqua. Després d’una Quaresma sense ous, les que van gaudir a Setmana Santa van ser especialment bones! Per descomptat, s’han concedit dietes a aquells que pateixen malalties físiques o altres limitacions físiques que no poden participar plenament en aquest dejuni.

Amb el pas del temps, aquesta disciplina de l’Església s’ha anat relaxant. Ara el dejuni assignat és limitar el consum d'aliments a un àpat principal i dos menjars petits al dia, sense menjar entre menjars. Avui només cal fer dejuni el dimecres de cendra i el divendres sant.

Es van eliminar els requisits de règim de dejuni per permetre als fidels una major llibertat en la pràctica de mortificacions significatives per a l'individu. Sant Joan Crisòstom va assenyalar que el veritable dejuni no consisteix simplement en abstenir-se dels aliments, sinó en abstenir-se del pecat. Per tant, les mortificacions de la Quaresma, com el dejuni, han de reforçar el catòlic per evitar el pecat.

L’Església continua demanant dejuni i altres mortificacions. Tanmateix, l’Església també anima la gent a escollir pràctiques que personalment considerin útils i significatives.

Una forma particular de dejuni és abstenir-se de carn els divendres. Tot i que abans era obligatori per a tots els divendres de l'any, ara només es requereix els divendres de Quaresma. La pregunta òbvia és "per què es permet menjar peix?" Segons la definició que s'utilitzava en el moment de la regulació, "carn" era la carn de criatures de sang calenta. Les criatures de sang freda com peixos, tortugues i crancs van quedar excloses de sang freda. Per tant, el peix s’ha convertit en l’alternativa a la “carn” en els dies de l’abstinència.

Una altra pràctica habitual de la Quaresma és resar a les estacions de la creu. Des de l’antiguitat, els fidels recordaven i visitaven llocs de Jerusalem associats a la Passió i la mort de Crist. Una devoció popular era la de "caminar la Passió amb Jesús" pel mateix camí que Jesús havia pres per arribar al Calvari. Al llarg del camí, l’individu s’aturava en llocs significatius per passar temps en oració i reflexió.

Per descomptat, era impossible que tothom fes el viatge a Jerusalem per recórrer els passos de Jesús. Així, durant l’Edat Mitjana va sorgir la pràctica d’establir aquestes "estacions" de la Passió de Jesús a les esglésies locals. Les estacions individuals representarien una escena o esdeveniment específic des d’aquell passeig fins al Calvari. Els fidels podrien utilitzar aquest passeig local com a mitjà d’oració i meditació sobre el patiment de Jesús.

Inicialment, el nombre de parades i temes de meditació de cada estació variava àmpliament. Al segle XVII el nombre d’estacions s’havia fixat en catorze i la devoció s’havia estès per tota la cristiandat.

Les estacions de la creu es poden fer en qualsevol moment. Normalment, l'individu visitarà una església i caminarà d'estació en estació, aturant-se a cadascuna durant un període de pregària i meditació sobre alguns aspectes de la Passió de Crist. La devoció té una importància particular a la Quaresma, ja que els fidels anticipen la celebració de la Passió de Crist durant la Setmana Santa. Així, a la Quaresma moltes esglésies realitzen celebracions conjuntes de les estacions de la creu, generalment celebrades els divendres.

Crist va ordenar a cada deixeble que "agafés la seva creu i el seguís" (Mateu 16:24). Les estacions de la creu, juntament amb tota la temporada de quaresma, permeten al creient fer-ho de manera literal, tot esforçant-se per estar més íntimament unit a Crist en la seva passió.