Oració a sant Leopold Mandic per demanar una gràcia particular

O Déu nostre Pare, que en Crist, el vostre Fill, mort i ressuscitat, va redimir tot el nostre dolor i va voler la presència paterna de consolació de sant Leopold, infondre les nostres ànimes amb la seguretat de la vostra presència i de la vostra ajuda. Per Crist, el nostre Senyor. Amén.

Glòria al Pare.
Sant Leopoldo, prega per nosaltres!

Oh Déu, que per la gràcia de l’Esperit Sant aboca els regals del teu amor als creients, per intercessió de Sant Leopold, concedeix als nostres familiars i amics la salut del cos i de l’esperit, perquè t'estimen amb tot el cor i comportin amb amor. allò que agrada a la vostra voluntat. Per Crist, el nostre Senyor. Amén.

Sant Leopoldo, prega per nosaltres!

O Déu, que manifesta la teva omnipotència sobretot en misericòrdia i perdó, i volies que sant Leopold fos el teu testimoni fidel, pels seus mèrits, concedeix-nos que celebrem, en el sagrament de la reconciliació, la grandesa del teu amor.
Per Crist, el nostre Senyor. Amén.

Glòria al Pare.
Sant Leopoldo, prega per nosaltres!

LA VIDA DEL SANT
Leopoldo va néixer a Castelnuovo di Cattaro (avui Herceg-Novi a Montenegro) el 12 de maig de 1866, el penúltim dels setze fills de Pietro Mandić i Carolina Zarević, una família catòlica croata. Al baptisme va rebre el nom de Bogdan Ivan (Adeodato Giovanni). El seu besavi patern Nicola Mandić va néixer a Poljica, a l’arxidiòcesi de Split, on els seus avantpassats havien vingut de Bòsnia, fins al segle XV. A Castelnuovo di Cattaro, en aquell moment situat a la província de Dalmàcia, al seu torn part de l’Imperi austríac, els frares franciscans caputxins de la província veneciana van prestar la seva feina (hi eren des del 1688, època del domini de la República de Venècia) .

LA VOCACIÓ RELIGIOSA

Assistint a l’entorn dels frares, amb motiu de serveis religiosos i activitats extraescolars a la tarda, el petit Bogdan va manifestar el seu desig d’entrar a l’Orde dels Caputxins. Per al discerniment de la vocació religiosa, va ser acollit al seminari caputxí d’Udine i després, divuit anys, el 2 de maig de 1884 al noviciat de Bassano del Grappa (Vicenza), on es va vestir amb l’hàbit franciscà, rebent el nou nom de "fra Leopoldo" i comprometent-se a viure la regla i l’esperit de Sant Francesc d’Assís.
De 1885 a 1890 va completar els seus estudis filosòfics i teològics als convents de Santa Croce a Pàdua i al Santissimo Redentore de Venècia. En aquells anys, la formació religiosa rebuda per la família va rebre l'empremta definitiva en l'estudi i el coneixement de la Sagrada Escriptura i la literatura patristica i en l'adquisició de l'espiritualitat franciscana. El 20 de setembre de 1890, a la basílica de la Madonna della Salute de Venècia, va ser ordenat sacerdot a mà de card. Domenico Agostini.

ASPIRACIÓ MISIONARIA I ECUMÈNICA

De pare obert, el pare Leopoldo Mandić tenia un bon bagatge filosòfic i teològic i al llarg de la seva vida continuarà llegint els pares i els metges de l'Església. Des del 1887, s'havia sentit cridat a promoure la unió de cristians orientals separats amb l'Església catòlica. Amb l'objectiu de tornar a la seva terra natal com a missioner, es va dedicar a l'aprenentatge de diverses llengües eslaves, inclòs el grec modern. Va demanar sortir per a les missions d’Orient a la seva pròpia terra, segons aquell ideal ecumènic, que després es va convertir en un vot, que cultivaria fins al final dels seus dies, però la mala salut aconsellà als superiors que acceptessin la sol·licitud. De fet, per l’esvelta constitució física i per la manca de pronunciació, no va poder dedicar-se a la predicació.
Els primers anys van passar en el silenci i en l’amagatall del convent de Venècia, assignat a les obres confessionals i humils del convent, amb una petita experiència de captaire de porta a porta. El setembre de 1897 va rebre l'encàrrec de presidir el petit convent caputxí de Zadar a Dalmàcia. L’esperança de poder dur a terme l’aspiració a la missió no va durar gaire: ja l’agost de 1900 va ser recordat a Bassano del Grappa (Vicenza) com a confessor.
Un altre breu període d'activitat missionera es va obrir el 1905 com a vicari del convent de Koper, a la Istria propera, on es va revelar immediatament com un assessor espiritual valorat i buscat. Però, una vegada més, després d’un any, el van tornar al Veneto, al santuari de la Madonna dell’Olmo a Thiene (Vicenza). Entre 1906 i 1909 va exercir de confessor, excepte un breu període a Pàdua.

ARRIBADA A PADUA

A Pàdua, al convent de Piazzale Santa Croce, el pare Leopoldo va arribar a la primavera de 1909. L’agost de 1910 va ser nomenat director dels estudiants, és a dir, dels joves frares caputxins que, en vista del ministeri sacerdotal, van assistir a l’estudi de la filosofia i Teologia.
Aquells van ser anys d’estudi intens i dedicació. A diferència d’altres professors, el pare Leopoldo –que va ensenyar Patrologia– es distingia per la benevolència, cosa que algú considerava excessiu i en contrast amb la tradició de l’Orde. També per aquest motiu, probablement, el 1914 el pare Leopoldo es va alliberar de sobte de l’ensenyament. I va ser una nova causa de patiment.
Així, des de la tardor de 1914, als quaranta-vuit anys d’edat, es va demanar al pare Leopoldo un compromís exclusiu en el ministeri de confessió. Les seves qualitats d’assessor espiritual eren conegudes des de feia temps, tant que, al cap d’uns anys, es va convertir en un confessat buscat per gent de tots els àmbits de la vida, que també venia de fora de la ciutat per conèixer-lo.

LA GRAN GUERRA I LA FRONTERA DEL SUR-ITÀLIA

Estretament lligat a la seva terra natal, el pare Leopoldo havia mantingut la ciutadania austríaca. L’elecció, motivada per l’esperança que els documents d’identitat afavoriren el seu retorn missioner a la pàtria, però, es va convertir en un problema, el 1917, amb el curs de Caporetto. Igual que altres "estrangers" que residien al Vèneto, el 1917 va ser objecte d'investigacions policials i, com que no tenia intenció de renunciar a la ciutadania austríaca, va ser enviat a la seva reclusió al sud d'Itàlia. Durant el viatge, també va conèixer el papa Benet XV a Roma.
A finals de setembre de 1917 va arribar al convent dels caputxins de Tora (Caserta), on va començar a servir com a mesura de confinament polític. L’any següent es va traslladar al convent de Nola (Nàpols) i després a Arienzo (Caserta). Al final de la Primera Guerra Mundial va tornar a Pàdua. Durant el viatge va visitar els santuaris de Montevergine, Pompeia, Santa Rosa a Viterbo, Assís, Camaldoli, Loreto i Santa Caterina de Bolonya.

DEFINITAMENT A PADUA

El 27 de maig de 1919 va arribar al convent dels caputxins de Santa Croce a Pàdua, on va reprendre el seu lloc a la confessional. La seva popularitat va augmentar malgrat el seu tímid personatge. Els Anals de la Província Veneciana dels Caputxins denuncien: “En confessió exerceix una fascinació extraordinària per la gran cultura, per al propòsit intuït i especialment per la santedat de la vida. No només hi flueixen gent corrent, sinó sobretot persones intel·lectuals i aristocràtiques, professors i estudiants de la Universitat i clergues seculars i regulars per a ell. "
A l'octubre de 1923, els superiors religiosos el van traslladar a Fiume (Rijeka), després que el convent passés a la província del Vèneto. Però, només una setmana després de la seva marxa, el bisbe de Pàdua, mossèn. Elia Dalla Costa, intèrpret de ciutadania, va convidar el ministre provincial dels franciscans caputxins, el pare Odorico Rosin de Pordenone, a retornar-lo. Així doncs, pel Nadal d’aquell any, el pare Leopoldo, obeint els seus superiors i destituint el somni de treballar al camp per a la unitat cristiana, va tornar a Padua.
Mai marxarà de Pàdua la resta de la seva vida. Aquí passarà cada moment del seu ministeri sacerdotal en escolta sacramental a les confessions i en la direcció espiritual.
Diumenge 22 de setembre de 1940, a l’església del convent de Santa Croce, es va celebrar les noces sacerdotals daurades, és a dir, el 50è aniversari de l’ordenació sacerdotal. Les manifestacions espontànies, generals i grandioses de simpatia i estima al pare Leopoldo van deixar ben clar quina era la vasta i profunda bona feina que havia realitzat en cinquanta anys de ministeri.
A finals dels anys quaranta la seva salut es va deteriorar. A principis d’abril de 1940 va ser ingressat a l’hospital: desconeixia que tenia càncer de l’esòfag. Tornant al convent, continuà confessant-se, fins i tot en condicions cada cop més precàries. Com solia fer, el 1942 de juliol de 29 va confessar implacablement, passant la major part de la nit en oració.
A la matinada del 30 de juliol, en preparar-se per a la santa missa, va desaparèixer. Tornat al llit, va rebre el sagrament de la unció dels malalts. Pocs minuts després, mentre recitava les darreres paraules de l'oració, Salve Regina, allargant les seves mans, caducà. La notícia de la mort del pare Leopoldo es va estendre ràpidament a Pàdua. Durant un parell de dies una gentada ininterrompuda va passar al monestir dels caputxins per retre homenatge al cos del confessor, ja un sant per a molta gent. L’1 d’agost de 1942 va tenir lloc el funeral, no a l’església dels caputxins, sinó a l’església molt més gran de Santa Maria dei Servi. Va ser enterrat al cementiri major de Pàdua, però el 1963 el cos va ser traslladat a una capella de l'església dels caputxins de Pàdua (Piazza Santa Croce).