ORACIÓ A SANT 'AGOSTINO per demanar una gràcia

Per aquell consol tan viu que tu, oh gloriós sant Agustí, vas portar a aquest sant
Monica, la teva mare i tota l’Església, animada amb l’exemple
del Vittorino romà i dels discursos ara públics, ara privats del gran bisbe de
Milà, sant Ambròs i sant Simplici i Alipi, van decidir finalment convertir-se,
obteniu per a tots nosaltres la gràcia d’aprofitar contínuament exemples i consells
dels virtuosos, per tal de portar al cel tanta alegria amb la nostra vida futura com
de tristesa que hem causat amb les moltes falles de la nostra vida passada
Glòria

Els que hem seguit a Agustí errant, l’hem de seguir penitent. Deh! que la
el seu exemple ens empeny a buscar perdó i a tallar tots els afectes que causen
la nostra caiguda.
Glòria

Agostino d'Ippona (traducció italiana del llatí Aurelius Augustinus Hipponensis) d'ètnia berber, però de cultura totalment hel·lenística-romana, va néixer a Tagaste (actualment Souk-Ahras a Algèria, situat a uns 100 km al sud-oest d'Hipona) a 13 de novembre de 354 d'una família de petits propietaris de classe mitjana. El pare Patrizio era pagà, mentre que la mare Monica (vegeu el 27 d'agost), de la qual Agustí era el primogènit, era cristiana; va ser ella qui li va donar una educació religiosa però sense batejar-lo, com era costum en aquella època, volent esperar l'edat madura.

Agustí va tenir una infantesa molt viva, però els veritables pecats van començar més tard. Després dels seus primers estudis a Tagaste i després a la propera Madaura, va anar a Cartago el 371, amb l'ajut d'un ric senyor local anomenat Romaniano. Tenia 16 anys i va viure la seva adolescència d’una manera molt exuberant i, mentre assistia a l’escola d’un retòric, va començar a viure amb una nena cartaginesa, que també li va donar, el 372, un fill, Adeodato. Va ser en aquells anys que va madurar la seva primera vocació de filòsof, gràcies a la lectura d’un llibre de Ciceró, “Ortensio”, que l’havia colpit especialment, perquè l’autor llatí va afirmar que només la filosofia ajudava la voluntat d’allunyar-se del mal. i exercir la virtut.
Malauradament, en aquell moment, la lectura de les Sagrades Escriptures no deia res a la seva ment racionalista i la religió que professava la seva mare li va semblar "una superstició infantil", de manera que va buscar la veritat en el maniqueisme. (El maniqueisme era una religió oriental fundada al segle III dC per Mani, que fusionava elements del cristianisme i la religió de Zoroastre; el seu principi fonamental era el dualisme, és a dir, la contínua oposició de dos principis igualment divins, un de bo i un de dolent, que dominen el món i també l’ànima de l’home).
Després de completar els seus estudis, va tornar el 374 a Tagaste, on, amb l'ajut del seu benefactor romanès, va obrir una escola de gramàtica i retòrica. També va ser allotjat a casa seva amb tota la família, perquè la seva mare Mònica, que no compartia les seves decisions religioses, havia preferit separar-se d'Agustí; només més tard el va readmetre a casa, després d’haver tingut un somni premonitori sobre el seu retorn a la fe cristiana.
Després de dos anys el 376, va decidir abandonar la petita ciutat de Tagaste i tornar a Cartago i, de nou amb l'ajut del seu amic romaniano, que havia convertit al maniqueisme, també va obrir una escola aquí, on va ensenyar durant set anys. , malauradament, amb alumnes poc disciplinats.
Agustí, però, entre els maniqueus mai no va trobar la resposta segura al seu desig de veritat i després d’una reunió amb el seu bisbe, Fausto, que va tenir lloc el 382 a Cartago, que hauria d’haver dissipat tots els dubtes, va sortir poc convençut i, per tant, va allunyar-se del maniqueisme. Desitjat de noves experiències i cansat de la indisciplina dels alumnes cartaginesos, Agustí, resistint les oracions de la seva estimada mare, que volia mantenir-lo a l’Àfrica, va decidir traslladar-se a Roma, la capital de l’imperi, amb tota la seva família.
El 384 va aconseguir obtenir, amb el suport del prefecte de Roma, Quinto Aurelio Simmaco, la càtedra vacant de retòrica de Milà, on es va traslladar, assolida el 385, inesperadament, per la seva mare Mònica, que, conscient del treball intern del seu fill, estava al seu costat amb oracions i llàgrimes sense imposar-li res, sinó més aviat com un àngel protector.

Cap al començament de la Quaresma 387, amb Adeodato i Alipio, va ocupar el seu lloc entre els "competents" per ser batejat per Ambròs el dia de Pasqua. Agostino va romandre a Milà fins a la tardor, continuant les seves obres: "De immortalitate animae and De musica". Llavors, mentre estava a punt d’embarcar-se a Ostia, Mònica va lliurar la seva ànima a Déu. Agustí va romandre durant molts mesos a Roma tractant principalment la refutació del maniqueisme i aprofundint en el coneixement dels monestirs i les tradicions de l’Església.

El 388 va tornar a Tagaste, on va vendre les seves poques possessions, distribuint la recaptació als pobres i, després de retirar-se amb alguns amics i deixebles, va fundar una petita comunitat, on els béns eren de propietat comuna. Però al cap d’un temps, l’amuntegament constant de conciutadans, per demanar consell i ajuda, va pertorbar el degut record, va ser necessari trobar un altre lloc i Agustí el va buscar a Hipona. Es va trobar per casualitat a la basílica local, on el bisbe Valerio proposava als fidels consagrar un sacerdot que el pogués ajudar, sobretot en la predicació; en adonar-se de la seva presència, els fidels van començar a cridar: "Sacerdot agustí!". En aquella època es donava molt valor a la voluntat del poble, considerada la voluntat de Déu i, malgrat que intentava negar-se, perquè aquest no era el camí desitjat, Agustí es va veure obligat a acceptar. La ciutat d’Hipona va guanyar molt, la seva feina va ser molt fructífera; primer va demanar al bisbe que traslladés el seu monestir a Hipona, per continuar la seva elecció de vida, que més tard es va convertir en una font de seminari de sacerdots i bisbes africans.

La iniciativa agustiniana va establir les bases per a la renovació dels costums del clergat. També va escriure una regla, que va ser adoptada després per la Comunitat de Cànons Regulars o Agustins al segle IX.
El bisbe Valerio, temerós que Agustí es traslladés a un altre lloc, va convèncer la gent i el primat de Numídia, Megalius de Calama, per consagrar-lo bisbe coadjutor d'Hipona. El 397, Valerio va morir, el va succeir com a propietari. Va haver d'abandonar el monestir i emprendre la seva intensa activitat com a pastor d'ànimes, que va desenvolupar molt bé, fins al punt que la seva fama com a bisbe il·lustrat es va estendre a totes les esglésies africanes.

Al mateix temps, va escriure les seves obres: Sant Agustí era un dels genis més prolífics que la humanitat hagi conegut mai. No l’admira només pel nombre de les seves obres, que inclouen escrits autobiogràfics, filosòfics, apologètics, dogmàtics, polèmics, morals, exegètics, col·leccions de cartes, sermons i obres de poesia (escrites amb mètriques no clàssiques, però accentuadores, per a facilitar la memorització de persones sense formació), però també per a la varietat de temes que cobreixen tot el coneixement humà. La forma en què va proposar la seva obra encara exerceix una atracció molt poderosa sobre el lector.
La seva obra més famosa és Confessions. Es refereixen a ell nombroses formes de vida religiosa, inclosa l’Orde de Sant Agustí (OSA), anomenada agustiniana: estesa per tot el món, juntament amb els agustins descalços (OAD) i els Augustinian Recollets (OAR), que constitueixen al catòlic Església, la principal herència espiritual del sant d’Hipona, la regla de la vida de la qual està inspirada també en moltes altres congregacions, a més dels cànons regulars de Sant Agustí
Les "Confessions o Confessions" (unes 400) són la història del seu cor. El nucli del pensament agustinià present a les "Confessions" rau en el concepte que l'home és incapaç d'orientar-se sol: exclusivament amb la il·luminació de Déu, a qui ha d'obeir en totes les circumstàncies, l'home podrà trobar orientació en la seva vida. La paraula "confessions" s'entén en el sentit bíblic (confiteri), no com una admissió de culpabilitat o història, sinó com una oració d'una ànima que admira l'acció de Déu en el seu interior. De totes les obres del Sant, cap no ha estat llegida i admirada de manera universal. No hi ha cap llibre en tota la literatura que s’assembli a ell per a l’anàlisi penetrant de les impressions més complexes de l’ànima, pel sentiment comunicatiu o per la profunditat de les opinions filosòfiques.

El 429 va caure greument malalt, mentre Hipona havia estat assetjada durant tres mesos pels vàndals comandats per Genseric († 477), després que havien portat la mort i la destrucció a tot arreu; el sant bisbe tenia la impressió de la propera fi del món; va morir el 28 d'agost de 430 a l'edat de 76 anys. El seu cos robat als vàndals durant l'incendi i la destrucció d'Hipona, va ser transportat després a Càller pel bisbe Fulgenzio di Ruspe, al voltant de 508-517 cc, juntament amb les relíquies d'altres bisbes africans.
Cap al 725 el seu cos fou novament traslladat a Pavia, a l’església de S. Pietro in Ciel d’Oro, no lluny dels llocs de la seva conversió, pel piadós rei llombard Liutprando († 744), que l’havia redimit. Sarraïns de Sardenya.