Quin era el llenguatge original de la Bíblia?

Les Escriptures van començar amb un llenguatge molt primitiu i van acabar amb un llenguatge encara més sofisticat que l’anglès.

La història lingüística de la Bíblia inclou tres idiomes: hebreu, koiné o grec comú i arameu. No obstant això, al llarg dels segles que es va compondre l'Antic Testament, l'hebreu va evolucionar fins a incloure característiques que van facilitar la lectura i l'escriptura.

Moisès es va asseure a escriure les primeres paraules del Pentateuc, el 1400 aC. Va ser només 3.000 anys després, el 1500 dC, que es va traduir tota la Bíblia a l'anglès, cosa que va convertir el document en un dels llibres més antics que existeixen. Tot i la seva edat, els cristians consideren que la Bíblia és oportuna i rellevant perquè és la Paraula inspirada per Déu.

Hebreu: llengua de l’Antic Testament
L'hebreu pertany al grup lingüístic semític, una família de llengües antigues de la mitja lluna fèrtil que incloïa l'accadi, el dialecte de Nimrod al Gènesi 10; Ugarític, la llengua dels cananeus; i l’arameu, d’ús comú a l’imperi persa.

L’hebreu s’escrivia de dreta a esquerra i constava de 22 consonants. En la seva forma més antiga, totes les lletres corrien juntes. Posteriorment, es van afegir punts i marques de pronunciació per facilitar la lectura. A mesura que avançava el llenguatge, s’incloïen vocals per aclarir paraules que s’havien tornat fosques.

La construcció de la frase en hebreu pot situar primer el verb, seguit del substantiu o pronom i dels objectes. Com que aquest ordre de paraules és tan diferent, no es pot traduir una frase hebrea paraula a paraula a l’anglès. Una altra complicació és que una paraula hebrea podria substituir una frase d’ús habitual, que el lector havia de conèixer.

Diversos dialectes hebreus han introduït paraules estrangeres al text. Per exemple, el Gènesi conté algunes expressions egípcies, mentre que Josué, Jutges i Rut inclouen termes cananeus. Alguns dels llibres profètics utilitzen paraules babilòniques, influïdes per l’exili.

Un salt endavant en claredat es va produir amb la finalització de la Septuaginta, una traducció de la Bíblia hebrea al grec del 200 aC. Aquesta obra incloïa els 39 llibres canònics de l'Antic Testament i alguns llibres escrits després de Malaquies i abans del Nou Testament. Quan els jueus es van dispersar d’Israel al llarg dels anys, es van oblidar de llegir hebreu, però sabien llegir el grec, la llengua comuna del moment.

El grec va obrir el Nou Testament als gentils
Quan els escriptors bíblics van començar a escriure els evangelis i les epístoles, van abandonar l’hebreu i van recórrer a la llengua popular del seu temps, el koine o grec comú. El grec era una llengua unificadora, estesa durant les conquestes d’Alexandre el Gran, el desig de la qual era hel·lenitzar o difondre la cultura grega arreu del món. L’imperi d’Alexandre cobria la Mediterrània, el nord d’Àfrica i parts de l’Índia, de manera que l’ús del grec va esdevenir predominant.

El grec era més fàcil de parlar i escriure que l’hebreu perquè feia servir un alfabet complet, incloses les vocals. També tenia un vocabulari ric, que permetia matisos de significat precisos. Un exemple són les quatre paraules gregues diferents per a l’amor que s’utilitzen a la Bíblia.

Un altre avantatge era que el grec va obrir el Nou Testament a gentils o no jueus. Això va ser extremadament important en l'evangelització perquè els grecs permetien als gentils llegir i comprendre els evangelis i les epístoles per ells mateixos.

Sabor arameu afegit a la Bíblia
Tot i que no és una part important de l'escriptura bíblica, l'arameu es va utilitzar en diverses seccions de les Escriptures. L’arameu s’utilitzava comunament a l’imperi persa; després de l'exili, els jueus van tornar l'arameu a Israel, on es va convertir en la llengua més popular.

La Bíblia hebrea es va traduir en arameu, anomenada Targum, en el segon període del temple, que va del 500 aC al 70 dC. Aquesta traducció es va llegir a les sinagogues i es va utilitzar per a l'educació.

Els passatges bíblics que van aparèixer originalment en arameu són Daniel 2-7; Ezra 4-7; i Jeremies 10:11. Les paraules aramees també es registren al Nou Testament:

Talitha qumi ("Donzella o fill, aixeca't!") Marc 5:41
Efata ("Estigueu oberts") Marc 7:34
Eli, Eli, lema sebaqtani (el crit de Jesús des de la creu: "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?") Marc 15:34, Mateu 27:46
Abba ("Pare") Romans 8:15; Gàlates 4: 6
Maranatha ("Senyor, vine!") 1 Corintis 16:22
Traduccions a l’anglès
Amb la influència de l’Imperi Romà, l’església primitiva va adoptar el llatí com a llengua oficial. El 382 dC, el papa Damàs I va encarregar a Jeroni la producció d’una Bíblia llatina. Treballant des d’un monestir de Betlem, va traduir l’Antic Testament directament de l’hebreu per primera vegada, reduint la possibilitat d’errors si feia servir la Septuaginta. Tota la Bíblia de Jeroni, anomenada Vulgata perquè feia servir el discurs comú de l’època, va sortir al voltant del 402 dC.

La Vulgata va ser el text oficial durant gairebé 1.000 anys, però aquelles bíblies es van copiar a mà i eren molt cares. A més, la majoria de la gent comuna no sabia llegir llatí. La primera Bíblia anglesa completa va ser publicada per John Wycliffe el 1382, basada principalment en la Vulgata com a font. Després va ser la traducció de Tyndale el 1535 i la de Coverdale el 1535. La reforma va donar lloc a una pluja de traduccions, tant en anglès com en altres idiomes locals.

Les traduccions a l’anglès d’ús comú actual inclouen la versió King James, 1611; American Standard Version, 1901; Versió estàndard revisada, 1952; Living Bible, 1972; Nova versió internacional, 1973; La versió anglesa d’avui (Good News Bible), 1976; Nova versió King James, 1982; i versió estàndard en anglès, 2001.