Sant Joan Crisòstom, sant del dia del 13 de setembre
(cap al 349 - 14 de setembre del 407)
La història de Sant Joan Crisòstom
L'ambigüitat i la intriga que envolta Joan, el gran predicador (el seu nom significa "amb la boca daurada") d'Antioquia, són característiques de la vida de tots els grans homes d'una ciutat capital. Portat a Constantinoble després d’una dotzena d’anys de servei sacerdotal a Síria, Joan es va trobar la víctima reticent d’una estratagema imperial per nomenar-lo bisbe a la ciutat més gran de l’imperi. Ascètic, poc impressionant, però digne i preocupat per les malalties estomacals dels seus dies al desert com a monjo, Joan es va convertir en bisbe sota el núvol de la política imperial.
Si el seu cos era feble, la seva llengua era poderosa. El contingut dels seus sermons, la seva exegesi de les Escriptures, mai no van tenir sentit. De vegades, el punt punxava el més alt i el més poderós. Alguns sermons van durar fins a dues hores.
Molts cortesans no van apreciar el seu estil de vida a la cort imperial. Va oferir una modesta taula als afalagadors episcopals de tot el territori per obtenir favors imperials i eclesiàstics. John va deplorar el protocol judicial que li va donar precedència davant els màxims funcionaris estatals. No seria un home guardat.
El seu zel el va portar a una acció decisiva. Els bisbes que havien entrat al càrrec han estat destituïts. Molts dels seus sermons van demanar mesures concretes per compartir la riquesa amb els pobres. Els rics no agradaven saber de Joan que la propietat privada existia a causa de la caiguda de la gràcia d'Adam, més que als homes casats els encantava sentir que estaven lligats a la fidelitat matrimonial tant com les seves dones. Quan es tractava de justícia i caritat, John no reconeixia la doble moral.
Deslligat, enèrgic, franc, sobretot quan s’excitava al púlpit, John era un blanc segur de crítiques i problemes personals. Va ser acusat d’haver-se embrutit en secret vins rics i bons aliments. La seva fidelitat com a director espiritual a la rica vídua, Olímpia, va provocar moltes xafarderies en un intent de demostrar-lo hipòcrita en qüestions de riquesa i castedat. Les seves accions contra bisbes indignes a Àsia Menor van ser vistes per altres clergues com una cobdícia i no canònica extensió de la seva autoritat.
Teòfil, arquebisbe d'Alexandria, i l'emperadriu Eudòxia estaven decidits a desacreditar Joan. Teòfil temia la importància creixent del bisbe de Constantinoble i en va aprofitar per acusar Joan de promoure l’heretgia. Theophilus i altres bisbes enfadats van ser recolzats per Eudoxia. L'emperadriu es va ressentir dels seus sermons que contrastaven els valors de l'Evangeli amb els excessos de la vida de la cort imperial. Tant si els va agradar com si no, els sermons que esmentaven la bruta Jezabel i la maldat d’Heròdia es van associar a l’emperadriu, que finalment va aconseguir exiliar Joan. Va morir a l'exili el 407.
Reflexió
La predicació de Joan Crisòstom, amb paraules i exemples, exemplifica el paper del profeta a l’hora de consolar els afligits i afligir els que es troben a gust. Per la seva honestedat i coratge, va pagar el preu d’un turbulent ministeri com a bisbe, la denigració personal i l’exili.