Santa Faustina ens explica com reaccionar en la pèrdua del consol espiritual

És fàcil caure en el parany de pensar que, mentre seguim Jesús, hauríem d’estar contínuament reconfortats i reconfortats en tot el que fem. És cert? Sí i no. En cert sentit, el nostre consol serà continu si sempre complim la Voluntat de Déu i sabem que ho fem. No obstant això, hi ha moments en què Déu elimina tota consolació espiritual de la nostra ànima per amor. Podem sentir que Déu està lluny i experimentar confusió o fins i tot tristesa i desesperació. Però aquests moments són moments de la més gran misericòrdia imaginable. Quan Déu sembla lluny, sempre hem d’examinar la nostra consciència per assegurar-nos que no sigui el resultat del pecat. Un cop la consciència estigui clara, hauríem d’alegrar-nos de la pèrdua sensorial de la presència de Déu i de la pèrdua de consols espirituals. Perquè?

Perquè aquest és un acte de la misericòrdia de Déu, ja que ens convida a l’obediència i la caritat malgrat els nostres sentiments. Se’ns dóna l’oportunitat d’estimar i servir encara que no sentim cap consol immediat. Això fa que el nostre amor sigui més fort i ens uneixi amb més fermesa a la pura Misericòrdia de Déu (vegeu Diari núm. 68). Reflexioneu sobre la temptació d’allunyar-vos de Déu quan us sentiu desconsolats o angoixats. Considera aquests moments com a regals i oportunitats d’estimar quan no tens ganes d’estimar. Són oportunitats que la Mercè pot transformar en la forma més pura de la Mercè.

Senyor, tinc la decisió d’estimar-te i a tothom que has posat a la meva vida, independentment de com em sento. Si l'amor pels altres em porta un gran consol, gràcies. Si l’amor pels altres és difícil, sec i dolorós, t’ho agraeixo. Senyor, purifica el meu amor d’una forma més autèntica que la teva Divina Misericòrdia. Jesús, crec en tu.