Un metge francès ens parla dels patiments de Jesús en la seva passió

Fa uns anys, un metge francès, Barbet, es trobava al Vaticà junt amb un amic seu, el doctor Pasteau. El cardenal Pacelli també figurava a la llista dels oients. Pasteau va dir que, després de la investigació del doctor Barbet, ara es podria saber que la mort de Jesús a la creu s’havia produït per una contracció tetànica de tots els músculs i per asfixia.
El cardenal Pacelli va pal·liar. Llavors va murmurar suaument: - No en sabíem res; ningú no ho havia mencionat.
Després d'aquesta observació, Barbet va escriure una al·lucinant reconstrucció mèdica de la passió de Jesús.
«Sóc sobretot un cirurgià; He ensenyat des de fa temps. Durant 13 anys vaig viure en companyia de cadàvers; durant la meva carrera vaig estudiar anatomia en profunditat. Per tant puc escriure sense presumpció ».

«Jesús va entrar en agonia al jardí de Getsemaní - escriu l'evangelista Lluc - va pregar amb més intensitat. I va suar com gotes de sang que van caure a terra ». L'únic evangelista que informa del fet és un metge, Lluc. I ho fa amb la precisió d’un clínic. La sudoració sanguínia o hematohidrosi és un fenomen molt rar. Es produeix en condicions excepcionals: per provocar-lo cal esgotament físic, acompanyat d’un violent xoc moral, provocat per una profunda emoció, per una gran por. El terror, l’ensurt, la terrible angoixa de sentir-se carregat de tots els pecats dels homes devien esclafar Jesús.
Aquesta tensió extrema produeix la ruptura de les venes capil·lars finis ¬sime que es troben sota les glàndules sudorípares ... La sang es barreja amb la suor i es recull a la pell; després corre per tot el cos fins a terra.

Coneixem la farsa del judici del pecador jueu, l’enviament de Jesús a Pilat i el vot de la víctima entre el procurador romà i Herodes. Pilat cedeix i ordena el flagell de Jesús. Els soldats es despullen de Jesús i el lliguen pels canells a una columna de l’atri. La flagel·lació es realitza amb tires de cuir múltiple sobre les quals s’uneixen dues boles de plom o ossos petits. Les traces del Sudari de Torí són innombrables; la majoria de les pestanyes són a les espatlles, esquena, regió lumbar i també al pit.
Els botxins devien ser dos, un a cada costat, de construcció desigual. Van apunyalar la pell, ja alterada per milions d’hemorràgies microscòpiques de suor de sang. La pell es trenca i es divideix; brolla la sang. A cada cop, el cos de Jesús comença amb una sacsejada de dolor. La seva força falla: una suor freda que li brolla al front, el cap gira en una verge de nàusees i els calfreds corren per la seva columna vertebral. Si no fos lligat pels canells molt amunt, es col·lapsaria en una bassa de sang.

A continuació, la burla de la coronació. Amb espines llargues, més dures que les d’acàcia, els turmentadors teixeixen una mena de casc i l’apliquen al cap.
Les espines penetren al cuir cabellut i el fan sanejar (els cirurgians saben quant sagna el cuir cabellut).
Des del sudari es nota que un fort cop de pal donat oblicament, va deixar una horrible ferida hematòria a la galta dreta de Jesús; el nas està deformat per una fractura de l’ala cartilaginosa.
Pilat, després d’haver mostrat aquell drap a la màfia enfadada, li lliura la crucifixió.

Carreguen el gran braç horitzontal de la creu sobre les espatlles de Jesús; pesa uns cinquanta quilos. El pal vertical ja està plantat al Calvari. Jesús camina descalç pels carrers amb un fons irregular esquitxat de cottoli. Els soldats el tiren amb cordes. Afortunadament, el camí no és molt llarg, uns 600 metres. Jesús amb dificultat posa un peu darrere l’altre; sovint cau de genolls.
I sempre aquell feix a l’espatlla. Però l'espatlla de Jesús està coberta de nafres. Quan cau a terra, la biga s’escapa i es pela l’esquena.

Al Calvari comença la crucifixió. Els botxins despullen els condemnats; però la seva túnica està enganxada a les ferides i treure-la és simplement atroç. No heu tret mai la gasa d'apòsit d'una nafra contesa? No heu patit aquesta prova vosaltres mateixos, que de vegades requereix anestèsia general? Aleshores es pot adonar de què es tracta.
Cada fil de tela s’adhereix al teixit de carn viva; per treure la túnica, es trenquen les terminacions nervioses exposades a les nafres. Els botxins donen un tir violent. Per què aquest dolor excrementador no produeix un síncope?
La sang comença a fluir de nou; Jesús està estirat a l’esquena. Les seves ferides s’escorcen de pols i grava. L’estenen al braç horitzontal de la creu. Els torturadors prenen les mesures. Comença una ronda de matolls al bosc per facilitar la penetració de les ungles i comença la horrorosa tortura. El botxí agafa un clau (una ungla llarga i punxeguda i quadrada), la recolza sobre el canell de Jesús; amb un fort cop de martell, la planta i la colpeja fermament sobre la fusta.
Jesús devia contraure la cara espantosament. Al mateix moment, el polze, amb un moviment violent, es va posar en oposició al palmell de la mà: el nervi mitjà va resultar ferit. Es pot imaginar el que degué sentir Jesús: un dolor extremadament agut que s’escampava pels seus dits, que li brollava, com una llengua de foc, a l’espatlla, el dolor més insuportable que un home podia sentir colpejava el cervell, això ¬ donat per la ferida dels grans troncs nerviosos. Normalment provoca síncope i fa perdre el coneixement. En Jesús núm. Almenys s’havia tallat el nervi! En lloc d'això (sovint es troba experimentalment), el nervi només s'ha destruït parcialment: la lesió del tronc nerviós roman en contacte amb l'ungla: quan el cos de Jesús està suspès a la creu, el nervi s'estira fortament com una corda de violí. estirat sobre el pont. Amb cada xoc, cada moviment, vibrarà, despertant el dolor excitant. Una tortura que durarà tres hores.
Els mateixos gestos es repeteixen per a l’altre braç, els mateixos dolors.
El botxí i el seu ajudant agafen els extrems de la biga; aixequen Jesús posant-lo primer assegut i després dret; després, fent-lo caminar cap enrere, el van posar al pal vertical. A continuació, encaixen ràpidament el braç horitzontal de la creu al pal vertical.
Les espatlles de Jesús es van colar dolorosament sobre la fusta rugosa. Les puntes punxegudes de la gran corona d’espines han lacerat el crani. El pobre cap de Jesús està inclinat cap endavant, ja que el gruix del casc de les espines impedeix que descansi sobre la fusta. Cada vegada que Jesús alça el cap, comencen de nou les punxes agudes.
Li claven els peus.
És el migdia. Jesús té set. No ha begut ni ha menjat des de la nit anterior. Els trets es dibuixen, la cara és una màscara de sang. La boca està mig oberta i el llavi inferior ja comença a penjar-se. La seva gola és seca i crema, però Jesús no pot empassar-se. Té set. Un soldat li dóna, a la punta d’un barril, una esponja amarada d’una beguda àcida que utilitzen els militars.
Però això només és el començament d’una tortura intrigant. Es produeix un fenomen estrany al cos de Jesús: els músculs dels braços es rigiditzen en una contracció que s’accentua: els deltoides, els bíceps estan tensos i alçats, els dits corbats. Són rampes. A les cuixes i cames els mateixos monstruosos relleus rígids; els dits dels peus cauen. Es podria dir que un ferit de tètanus, presa d’aquestes crisis horribles que no s’obliden. Això és el que els metges anomenen tetània quan els rampes es generalitzen: els músculs de l’abdomen es rigiditzen en ones immòbils; després, els intercostals, els del coll i els respiratoris. La respiració es va anar fent més a poc a poc
curt. L’aire entra amb un siseu, però gairebé no pot escapar. Jesús respira amb l’àpex dels pulmons. La set d’aire: com un asmàtic en plena crisi, la seva cara pàl·lida es torna vermella, es converteix en violeta i finalment cianòtica.
Asfixiat, Jesús s’ofega. Els pulmons inflats ja no es poden buidar. El seu front està perlat de suor, els ulls surten de la seva òrbita. Quina pena que li deu el martell!

Però, què passa? Lentament, amb un esforç sobrehumà, Jesús va agafar un punt de suport a l’ungla dels peus. Enfortint, amb petits cops, s’estira cap amunt, alleujant la tracció dels braços. Els músculs del pit es relaxen. La respiració es fa més àmplia i profunda, es buiden els pulmons i la cara torna a la seva pal·lidesa primitiva.
Per què tot aquest esforç? Perquè Jesús vol parlar: "Pare, perdoneu-los: no saben què fan". Al cap d’un moment, el cos torna a caure i l’asfíxia es reprèn. S’han dictat set frases de Jesús a la creu: cada vegada que vulgui parlar, Jesús s’haurà d’aixecar mantenint-se dret a les ungles dels peus ... Inimaginable!

Un eixam de mosques (grans mosques verdes i blaves que es veuen als escorxadors i forns de carn) brunziu al voltant del seu cos; li fan ràbia a la cara, però ell no els pot expulsar. Afortunadament, al cap d’una estona, el cel s’enfosqueix, el sol s’amaga: de sobte la temperatura baixa. Aviat seran les tres de la tarda. Jesús sempre lluita; de tant en tant s’aixeca per respirar. És l’asfixia periòdica de l’infeliç que s’estrangula i que es deixa respirar per sufocar-lo diverses vegades. Una tortura que dura tres hores.
Tots els seus dolors, la set, els rampes, l’asfixia, les vibracions dels nervis medians, no el van fer queixar-se. Però el Pare (i és l'última prova) sembla haver-lo abandonat: "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?".
Als peus de la creu, hi havia la mare de Jesús: t’imagines el turment d’aquella dona?
Jesús fa un crit: "S'ha acabat".
I en veu alta torna a dir: "Pare, a les teves mans recomano el meu esperit".
I mor.