Un simple sacerdot de l’Església: el predicador papal es prepara per ser nomenat cardenal

Durant més de 60 anys, el P. Raniero Cantalamessa va predicar la Paraula de Déu com a sacerdot, i planeja continuar fent-ho, fins i tot quan es prepara per rebre el barret vermell del cardenal la setmana que ve.

"El meu únic servei a l'Església ha estat proclamar la Paraula de Déu, de manera que crec que el meu nomenament com a cardenal és un reconeixement de la importància vital de la Paraula per a l'Església, en lloc d'un reconeixement a la meva persona", el frare caputxí ho va dir a CNA el 19 de novembre.

El frare caputxí de 86 anys serà un dels 13 nous cardenals creats pel papa Francesc en un consistori el 28 de novembre. I, tot i que és habitual que un sacerdot sigui ordenat bisbe abans de rebre el barret vermell, Cantalamessa va demanar permís al papa Francesc per seguir sent "un simple sacerdot".

Com que té més de 80 anys, Cantalamessa, que va emetre exhortacions al Col·legi de Cardenals abans dels cònclaves del 2005 i del 2013, no es votarà a si mateix en un futur conclave.

Ser escollit per unir-se al col·legi es considera un honor i un reconeixement pel seu fidel servei durant 41 anys com a predicador de la casa papal.

Després de lliurar meditacions i homilies a tres papes, la reina Isabel II, molts bisbes i cardenals, i innombrables laics i religiosos, Cantalamessa va dir que continuarà mentre el Senyor ho permeti.

La proclamació cristiana sempre requereix una cosa: l’Esperit Sant, va dir en una entrevista per correu electrònic a la CNA des de l’ermita de l’amor misericordiós a Cittaducale, Itàlia, la seva casa quan no es trobava a Roma o feia discursos o sermons.

"D'aquí la necessitat que cada missatger cultivi una gran obertura a l'Esperit", va explicar el frare. "Només així podem escapar de la lògica humana, que sempre busca explotar la Paraula de Déu amb finalitats contingents, personals o col·lectives".

El seu consell per predicar bé és començar de genolls "i preguntar a Déu quina paraula vol ressonar per al seu poble".

Podeu llegir l’entrevista completa del CNA a la p. Raniero Cantalamessa, OFM. Cap., A sota:

És cert que vau demanar que no us ordenessin bisbe abans de ser nomenat cardenal al següent consistori? Per què va demanar al Sant Pare aquesta dispensació? Hi ha algun precedent?

Sí, vaig demanar al Sant Pare una dispensa de l’ordenació episcopal prevista pel dret canònic per als elegits cardenals. El motiu és doble. L’episcopat, com el seu propi nom indica, designa el càrrec de la persona encarregada de supervisar i alimentar una part del ramat de Crist. Ara, en el meu cas, no hi ha cap responsabilitat pastoral, de manera que el títol de bisbe hauria estat un títol sense el servei corresponent que implica. En segon lloc, vull seguir sent un frare caputxí, amb hàbits i en altres, i la consagració episcopal m’hauria situat legalment fora d’ordre.

Sí, hi havia un precedent per a la meva decisió. Diversos religiosos majors de 80 anys, creats cardenals amb el mateix títol honorari que jo, han sol·licitat i obtingut la dispensa de la consagració episcopal, crec que per les mateixes raons que jo. (Henri De Lubac, Paolo Dezza, Roberto Tucci, Tomáš Špidlík, Albert Vanhoye, Urbano Navarrete Cortés, Karl Josef Becker.)

Al vostre parer, convertir-vos en un cardenal canviarà alguna cosa a la vostra vida? Com voleu viure després d’haver rebut aquest càrrec d’honor?

Crec que el desig del Sant Pare (com també és meu) és continuar el meu estil de vida com a religiós i predicador franciscà. El meu únic servei a l’Església ha estat proclamar la Paraula de Déu, de manera que crec que el meu nomenament com a cardenal és un reconeixement de la importància vital de la Paraula per a l’Església, més que no pas un reconeixement de la meva persona. Mentre el Senyor em doni l'oportunitat, continuaré sent el predicador de la casa papal, perquè això és l'únic que se'm requereix, fins i tot com a cardenal.

En els vostres molts anys com a predicador pontifici, heu canviat el vostre enfocament o l’estil de predicació?

Joan Pau II va ser nomenat per a aquest càrrec el 1980 i durant 25 anys he tingut el privilegi de tenir-lo com a oient [dels meus sermons] tots els divendres al matí durant l’Advent i la Quaresma. Benet XVI (que fins i tot com a cardenal sempre va estar a primera fila per fer sermons) em va confirmar en el paper el 2005 i el papa Francesc va fer el mateix el 2013. Crec que en aquest cas els rols s’han invertit: és el papa qui, sincerament, , predica a mi i a tota l’Església, trobant el temps, malgrat la seva immensa pila de compromisos, per anar a escoltar un simple sacerdot de l’Església.

El càrrec que vaig exercir em va fer comprendre en primera persona una característica de la Paraula de Déu que sovint subratllaven els pares de l’Església: la seva inesgotable (inesgotable, inesgotable, era l’adjectiu que feien servir), és a dir, la seva capacitat per donar sempre noves respostes segons les preguntes que es facin, en el context històric i social en què es llegeix.

Durant 41 anys vaig haver de fer el sermó del Divendres Sant durant la litúrgia de la Passió de Crist a la basílica de Sant Pere. Les lectures bíbliques són sempre les mateixes, però he de dir que mai no vaig lluitar per trobar-hi un missatge particular que respongués al moment històric que travessaven l’Església i el món; aquest any l’emergència sanitària del coronavirus.

Em pregunteu si el meu estil i el meu enfocament de la Paraula de Déu han canviat amb els anys. És clar! Sant Gregori el Gran va dir que "les Escriptures creixen amb qui la llegeix", en el sentit que creix a mesura que es llegeix. A mesura que avança amb els anys, també avança en la comprensió de la Paraula. En general, la tendència és créixer cap a una major essencialitat, és a dir, la necessitat d’acostar-se cada cop més a les veritats que realment importen i que us canvien la vida.

A més de predicar a la casa papal, en tots aquests anys he tingut l’oportunitat de parlar amb tot tipus de públic: des d’una homilia diumenge pronunciada davant d’una vintena de persones a l’ermita on visc fins a l’abadia de Westminster, on el 2015 Vaig parlar davant el sínode general de l’Església Anglicana en presència de la reina Isabel i del primat Justin Welby. Això em va ensenyar a adaptar-me a tot tipus de públic.

Una cosa continua sent idèntica i necessària en totes les formes de proclamació cristiana, fins i tot en aquelles que es fan a través dels mitjans de comunicació social: l’Esperit Sant! Sense ella, tot continua sent una "saviesa de les paraules" (1 Corintis 2: 1). D’aquí la necessitat que cada missatger cultivi una gran obertura cap a l’Esperit. Només així podem escapar de les racionalitats humanes, que sempre busquen explotar la Paraula de Déu amb finalitats contingents, personals o col·lectives. Això significaria "regar" o, segons una altra traducció, "intercanviar" la Paraula de Déu (2 Corintis 2:17).

Quins consells donaries als sacerdots, religiosos i altres predicadors catòlics? Quins són els principals valors, els elements necessaris per predicar bé?

Hi ha consells que sovint dono a aquells que han d’anunciar la Paraula de Déu, encara que no sempre sigui bo observant-la jo mateixa. Dic que hi ha dues maneres de preparar una homilia o qualsevol tipus d’anunci. Podeu seure, escollint el tema en funció de les vostres experiències i coneixements; després, un cop preparat el text, poseu-vos de genolls i demaneu a Déu que infongui la seva gràcia a les vostres paraules. És bo, però no és un mètode profètic. Per ser profètic has de fer el contrari: primer posa’t de genolls i pregunta a Déu quina és la paraula que vol ressonar per al seu poble. De fet, Déu té la seva paraula per a cada ocasió i no deixa de revelar-la al seu ministre que, amb humilitat i insistència, la demana.

Al principi, només serà un petit moviment del cor, una llum que apareix a la ment, una paraula de les Escriptures que crida l’atenció i il·lumina una situació viscuda o un esdeveniment que té lloc a la societat. Sembla només una mica de llavor, però conté allò que la gent necessita sentir en aquell moment; de vegades conté trons que sacsegen fins i tot els cedres del Líban. Després, podeu seure a la taula, obrir els vostres llibres, consultar notes, recollir i organitzar els vostres pensaments, consultar els Pares de l’Església, els professors, de vegades els poetes; però ara ja no és la Paraula de Déu que està al servei de la vostra cultura, sinó la vostra cultura que està al servei de la Paraula de Déu. Només així la Paraula manifesta el seu poder intrínsec i es converteix en aquesta "arma de doble tall" de què parla les Escriptures (Hebreus 4:12).